Hi ha publicacions acadèmiques especialitzades en comunicació local que argumenten el poder alfabetitzador dels mitjans escrits acabada la Segona Guerra Mundial, no especialment a aprendre a llegir i escriure, sinó a ajudar a entendre l'etapa de reconstrucció que tocava afrontar per superar el desastre viscut, i a formar ciutadans amb criteri propi i opinió crítica. L'arrelament i la vitalitat de la premsa regional francesa n'és el millor exemple a estudiar. Una fórmula d'èxit que els mitjans catalans vam intentar copiar amb resultats engrescadors en capçaleres concretes (Regió7, El Punt-Avui, Diari de Girona, Segre, El 9 Nou i altres setmanaris que resisteixen malgrat les dificultats).

Els mateixos estudis assenyalen que Espanya no va saber, ni voler, aprofitar l'eina dels mitjans de comunicació per alfabetitzar àmplies zones del país (en aquest cas sí, per ensenyar a identificar les lletres, ajuntar-les per llegir i escriure i avançar cap a una societat informada), perquè la premsa de la postguerra només es feia servir per enaltir el règim i el seu cabdill. Amb les proclames patriòtiques i el garrot n'hi havia prou per mantenir la població en la ignorància, que, com se sap, és la manera més miserable de tenir-la submisa i sotmesa.

El descrèdit de la premsa servil s'explicava amb una eloqüent dita popular: «els diaris diuen mentides», que es va mantenir fins que, amb la mort de Franco, l'anomenada Prensa del Movimiento que aplegava els «medios de comunicación del estado» va quedar òrfena i sense sentit de permanència. No en queda cap de viu, d'aquells diaris que deien mentides. Aparentment. Orgànicament, s'entén. Una altra cosa és si s'analitza ideològicament. Perquè, es miri per on es miri, actualment hi ha uns quants mitjans poderosos quant a la incidència en la conformació de l'estat d'ànim de la població i la creació d'opinió que no compleixen la funció social que els hauria de definir, sinó que contribueixen a la banalització de problemes greus i l'exaltació acrítica del poder.

Si dir mentides és molt greu, callar la veritat també. I és mesquí, perquè es priva la ciutadania dels elements que l'ajudarien a tenir criteri propi, a formar-se una opinió sobre el món que l'envolta, el que la condiciona, l'afavoreix o li complica la vida. Al trist espectacle del relat falsejat que s'ha fet i es continua fent sobre Catalunya, els polítics catalans, el procés, la pretesa imparcialitat de la cúpula judicial, la bondat i proporcionalitat de l'actuació policial, bla, bla, bla, bla, bla, ara s'hi afegeix el silenci clamorós sobre el comportament, com a mínim, indecorós, sospitosament delictiu de la monarquia espanyola. Els informes periodístics elaborats a partir d'investigacions judicials a Suïssa no paren d'aportar elements informatius que qüestionen l'honorabilitat dels Borbons, sense que els principals mitjans espanyols hi parin excessiva atenció. Silenciar, reduir a la mínima expressió acrítica, que el rei emèrit i la seva nissaga no mereixen el respecte dels seus súbdits, només pot respondre al ressorgiment dels «medios de comunicación del estado». Quina pena!