07 de juliol de 2020
07.07.2020
Regió7

D'estàtues, escuts i plaques

06.07.2020 | 22:36
D'estàtues, escuts i plaques

M'agraden les ciutats i els països on el paisatge urbà, lluny d'intentar ser neutral i asèptic, ens explica sense gaires filtres el seu present i el seu passat, la seva història. Personalment, de monuments i altres símbols heretats no en trauria ni un, tots m'expliquen alguna cosa interessant. Com a màxim, en alguns casos, hi afegiria una explicació que ajudés a entendre'n el valor testimonial i –si és el cas- estètic. I, per descomptat, miraria de compensar els desequilibris històrics amb noves incorporacions en el referencial col·lectiu (més dones, més revolucionaris, més gent humil, més no blancs).

Per posar un exemple proper, jo no hauria tret l'escut de l'Espanya franquista que hi havia a l'edifici de Correus i Telègrafs de Manresa. Aquest és un edifici construït en plena dictadura, prototípic del monumentalisme feixista, i l'escut que millor el contextualitza és el que hi van posar en el seu moment. Tot i les moltes i odioses conseqüències que encara arrosseguem, el franquisme, per a la gent de la meva generació i més joves, ja és història; i els símbols i vestigis que ens en queden tenen, o podrien tenir, la mateixa càrrega política relativa que els escuts de l'Espanya borbònica del XVII o del XIX que presideixen les entrades de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona o del santuari de la Cova de Manresa.

Però ni jo ni la meva generació som la mesura de totes les coses i és evident que hi ha molta gent per a qui el franquisme és molt més que un capítol superat de la història, és encara ara una experiència vital traumàtica i dolorosa. Per ells, i només per ells, per fer-los justícia i estalviar-los la humiliació de veure determinats símbols presidint la via pública, té sentit retirar plaques, escuts i monuments. Tot i sabent que, en fer-ho, estarem amagant una part de la nostra història.

El problema, en realitat, no són els monuments ni el simbolisme residual. El problema és la injustícia comesa i no reparada. Si el franquisme hagués acabat com calia, amb un trencament republicà, amb el reconeixement dels crims comesos i amb una desfeixistitació profunda de l'administració de l'estat (exèrcit i policia inclosos), segurament el menys important seria la presència d'un escut o una placa en una determinada plaça o carrer; de la mateixa manera que a ningú el preocupa que a molts edificis públics de la República d'Irlanda encara hi quedi iconografia imperial britànica.

De la mateixa manera, el problema tampoc són les estàtues de personatges de segles enrere més o menys vinculats al colonialisme o l'esclavatge, el problema és el racisme i la discriminació presents a la nostra societat i les relacions de domini i desigualtat que encara perduren entre velles metròpolis i antigues colònies. Mentre milions de persones entenguin que les dificultats i humiliacions que pateixen són conseqüència del passat colonial i considerin –amb raó- que des d'Europa i l'occident blanc no hem fet prou per demanar perdó (recordeu en Bor-rell?) ni reparar el mal comès, hi haurà gent a qui determinades estàtues li continuaran semblant ofensives, vexatòries i inacceptables.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit