El procés viscut durant aquests tres mesos llargs de confinament ha provocat que s'hagin maximitzat situacions que ja ens preocupaven i ocupaven amb anterioritat. Aquest és el cas de les ocupacions delinqüencials.

Vivim les conseqüències de la situació que generà l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi posterior. Catalunya i l'Estat espanyol vivien, viuen, sota el dictat que potencia l'accés a l'habitatge de propietat per sobre del de lloguer.

Aquesta situació provocà la desaparició progressiva dels pisos de lloguer assequibles i una gran part de la població es va veure abocada a la pràctica impossibilitat del dret a un habitatge digne, amb els drames dels desnonaments o l'acumulació de diverses generacions als pisos dels avis.

L'acumulació de pisos i blocs sencers per part dels bancs i fons d'inversió (els seus objectius són els guanys, no els drets de les persones), acompanyada de la desconfiança dels petits propietaris per la impossibilitat d'assegurar el pagament dels lloguers dels seus pisos, ha anat esdevenint el marc on s'inicien les ocupacions socials, per part de famílies sense recursos o amb tan pocs recursos que els impedien accedir als lloguers demanats, o els impossibilitaven accedir a una hipoteca.

L'ocupació social conjuga el dret a l'habitatge amb l'ús d'un habitatge. La llei separa el dret que genera la propietat d'un habitatge i el dret a l'ús d'un habitatge no utilitzat per la propietat d'aquest. Si és un habitatge d'una entitat bancària, la majoria de la població comprèn o accepta l'ocupació que en poden fer aquelles persones que no poden accedir econòmicament a un habitatge.

A partir d'aquest punt, es poden fer polítiques de país o municipals per fer revertir aquesta situació cap a acords entre les parts per aconseguir lloguer social.

Però, com sempre, amb una legislació garantista de drets, es genera la via per on entren, juguen i es fan forts els delinqüents.

Les accions d'aquests delinqüents, no m'agrada dir-ne okupes, han anat exagerant-se al llarg dels anys, generant situacions de malestar, conflicte, violència i fins terror en les persones veïnes que, en molts casos, han hagut d'abandonar les seves llars davant la impossible convivència i la por viscuda.

Però, a més, alguns d'aquests delinqüents han anat més enllà. Han ocupat pisos, n'han canviat els panys i s'han convertit en «agents immobiliaris», i han arribat a anunciar-se per Internet. D'aquesta forma, famílies amb pocs recursos han caigut en aquest parany i s'han transformat en okupes involuntaris.

I aquí tenim el problema real. Les lleis garantistes permeten a aquest personal jugar amb tots els avantatges.

Fa uns mesos a la premsa aparegué la notícia de la detenció d'uns delinqüents que tenien ocupada una casa on, a més, tenien punxades l'aigua i l'electricitat. Fruit d'aquest acció conjunta entre la Policia Local i els Mossos d'Esquadra es va descobrir al garatge de l'immoble ocupat una plantació de marihuana. No van trigar gaires hores a tornar-hi.

Algú em deia fa poc que a la població del costat sí que ho saben fer, fan fora aquests delinqüents i venen a la nostra població. També vaig escoltar la versió inversa. No és un problema de poble ni tan sols de comarca, és un problema de país.

Ens queda reclamar canvis legislatius al Govern català que permetin accions més contundents policialment però també judicialment. Si continuem com fins ara, l'emprenyament de molts i la demagògia d'alguns ens poden portar a situacions no desitjades.

Però també hem de denunciar els bancs i els fons d'inversió i reclamar canvis legals que els obliguin a posar els seus habitatges als mercats, amb lloguers assequibles, o bé a posar-los a disposició de les administracions per poder fer possible polítiques d'habitatge i de lloguer social.

El dret a l'habitatge i l'ocupació són les dues cares del mateix problema. Les ocupacions delinqüencials són una altra cosa.