El company de columnes d'aquest diari Pep Garcia, el nostre enfant ter-rible etern, em va convidar a la (no) presentació d'un llibre seu. Un dilluns. Repeteixo: un dilluns. I a última hora va recordar que havia pensat en mi (i en alguns altres) per pujar a l'escenari per veure si entre tots ho fèiem curt per amè. A criteri dels assistents sincers queda si ho va ser o no. De somriures i aplaudiments n'hi va haver.
Assegut jo entre el públic primerenc i mentre arribaven els altres puntuals, tot just quedava alguna cadira per ocupar. Algú es va apropar a la que quedava lliure al meu costat. Soc observador de mena. De fet, ho he convertit en un dels meus oficis. Sovint em quedo mirant els del meu voltant. Quan era un mar-rec, el meu pare ja em comminava a reprimir-ho. Va arribar un home de caminar feixuc, amb dues mascaretes i un bastó lluent. Ajudat per la seva companya, va provar d'acomodar-se al meu cantó dret. La simple acció d'asseure's semblava per a ell una tasca molt cansada, dificultosa i lenta. Una petita odissea. El mirava. Ell em va veure fent-ho. Se m'adreçà amb una vivacitat mental que no corresponia al seu aspecte: «Noi, això és el resultat de la covid. Vint-i-cinc dies a l'UCI». A partir d'aquí, un festival d'experiències vitals. Eren les ganes de (re)viure renovades en algú que podria haver estat un mort més de la pandèmia. Poc després, vaig arrencar la meva intervenció amb una referència a aquesta anècdota casual però de gran intensitat. En retornar al meu lloc, en Ramon (ara sé que es diu així) em digué: «M'has fet plorar i tot». Segur que les emocions després de comprar un bitllet extra de vida quan estàs a punt de perdre-la, les deu activar. Fer-les aflorar en algú (o en uns quants) és la màgia suprema de la comunicació entre persones.
Al darrere de l'home afeblit per la malaltia hi ha una vida plena. 70 anys. Aquella edat en la qual el meu avi era un avi de debò però ara molts dissimulen la vellesa i les decrepituds. O les mantenen a ratlla. Fins que ell va entrar d'urgència a l'hospital, n'era un d'aquests. És l'home que casualment va acabar al meu costat el primer dia de car-rer després de ser donat d'alta. Mostrava feblesa muscular, anava encorbat, dèbil i amb el seu «dany col·lateral»: una nafra a l'esquena de la qual parla com si fos un més de la seva família. Un d'aquells parents molestos. El «m'ofego, porta'm a urgències» va derivar en una parada cardiorespiratòria. Vint-i-cinc dies a l'UCI, vint a semicrítics. Més de dos mesos ingressat. Com en Garcia amb el seu llibre, ell diu que no recorda res. Potser la morfina, l'antídot per eliminar-la o la biologia de la ment el van protegir esborrant-li els moments més durs. Sap que va estar a punt de morir però no va veure «la llum al final del túnel». Potser no va arribar tan «enllà» o potser «allà» només hi ha foscor. Com tants malalts covidians, encara evoca amb neguit els dies de manca de familiars i amics al seu costat. Ho explica amb una gran càrrega sensitiva per la proximitat humana dels sanitaris més enllà d'injeccions, vies i cures vàries. Com tots, veia el net a través d'un mòbil sostingut per un dels seus àngels amb EPI. Ell no tenia força als braços per sostenir-lo.
Es considera la mateixa persona llevat dels sentiments, que li afloren més ràpid. Va deixar la cadira per prendre el bastó. A casa camina sense però fent tentines. Cada dia un mil·límetre més valent. Només té crítiques per als «sensemàscara». El seu entorn i més enllà, tothom estava pendent d'ell. Li han fet novenes, prometences i promeses laiques. Ha fet una mena de camí de Sant Jaume estirat als llits d'Althaia. Se n'ha sortit amb l'esquena nafrada i l'ànim intacte.
