En aquests temps confusos moltes notícies no aporten certeses sinó que divulguen ignorància. No informen del que se sap sinó del que no se sap. Deu ser perquè en sabem molt poques, de coses, i les hores de televisió i les pàgines dels diaris en són moltes, però s'ha convertit en norma la mítica frase d'aquell comentarista esportiu de TVE que, com a reacció a l'explosió d'un artefacte al pavelló des d'on retransmetia un partit, va proclamar: «Naturalment, no sabem què passa». Naturalment. Va ser apartat de les tasques habituals i confinat a feines sense micròfon, a veure si l'audiència s'oblidava de l'episodi. Avui li donarien una medalla a la sinceritat. De fet, l'exaltació del desconeixement no és cosa d'ara. Fa molt que les televisions van decidir enviar equips a qualsevol escenari d'un crim o sinistre per interrogar uns veïns que, nou de cada deu vegades, saben menys coses que el reporter. Col·lapse a l'aeroport? Càmera i redactor cap a la terminal, on els que esperen desesperats es queixen que «ningú no ens informa de res». En cas de catàstrofe la informació útil la tenen els caps i els tècnics de Protecció Civil, però fa una dècada va caure a Catalunya una nevada descomunal i la ràdio pública va fer un programa de servei (això van dir) consistent a donar pas a trucades d'oients que no sabien res i a trucar alcaldes que tampoc no sabien res. Va quedar clar l'estat general d'inòpia popular, però no calien quatre hores per demostrar-ho. La setmana passada fou notícia que l'alcalde de Manresa no sap si l'Estat li aportarà mig milió d'euros amb els quals compta. El governant informava del que no sabia. Però la ignorància més generalitzada aquests dies se centra en l'inici de curs escolar. Desenes de membres de la comunitat educativa comparteixen la seva confusió amb l'audiència, i l'empatia és absoluta, però en acabat encara som on érem. Potser tot plegat és una conxorxa perquè renunciem a qualsevol certesa i, per tant, acceptem que tot el que ens passa és atzarós i no cal esforçar-nos a canviar-ho. Distòpia de mesells? O «docta ignorància», com va dir Nicolau de Cusa?
