Hem quedat a 2/4 de 12 del migdia. Arribarà a 1/4 de 10 del vespre. Són 3/4 de 6 de la tarda. Feu l'exercici següent: agafeu un grupet de nois i noies de 15 a 25 anys, poseu-los davant d'un rellotge i demaneu-los un per un que hi situïn les agulles marcant les hores esmentades. Estic convençuda que tots, o la majoria, no ho sabran fer. Fins i tot a les notes oficials dels ajuntaments ja comença a imposar-se el costum d'indicar l'hora en la qual tindrà lloc un acte utilitzant el format digital. A les 11.30 h, a les 21.15, a les 17.45 h. No sé si us ha passat alguna vegada que us han demanat l'hora al carrer i quan heu respost amb un 3/4 quarts i 5 de 9 l'interlocutor us ha mirat com si parléssiu en mandarí. En una ocasió vaig optar per acostar el rellotge al nas de qui m'havia demanat l'hora perquè amb la cara d'ensurt que va fer, tot i parlar català, en vaig tenir prou per comprendre que ni que li ho repetís mil cops no m'entendria. Una altra, vaig optar per la solució que, a la llarga, sol ser la pitjor: vaig dir l'hora com la volia escoltar la persona que me l'havia demanat: les 9.30 h. Potser és de lògica (la meva àvia utilitzava les unces i els petricons i fa anys que són història). Sigui com sigui, m'entristeix la possibilitat de perdre un aspecte tan propi del català. Potser és una pèrdua de temps i ja no hi som a temps. Si encara hi som, ja fem tard per inocular-ho als joves i no tan joves.
