La pandèmia actual ens ha de fer reflexionar sobre episodis similars que han modificat les nostres ciutats i territoris al llarg del temps. Pesta, còlera, tifus, tuberculosi, ens han portat de les insalubres urbs medievals emmurallades als nous eixamples del segle XIX, impulsats per moviments higienistes. L'Eixample d'Ildefons Cerdà n'és el paradigma a casa nostra.

El projecte original, però, es va anar pervertint amb el temps, i ha esgotat tota edificabilitat possible. Aquest fet configura la Barcelona actual, la que durant molt de temps hem posat com a exemple de ciutat mediterrània compacta i sostenible. Greu error quan es fa palesa la impossibilitat d'oferir als ciutadans una quantitat raonable d'espais lliures que compensin l'altíssima densitat de població. Aquell higienisme revolucionari i ambiciós ha quedat en res. Tanmateix, Barcelona ha estat un èxit de creixement imparable, que ha configurant una ciutat cosmopolita de 3 milions d'habitants i una àrea metropolitana que gairebé dobla aquesta població. Aquest model d'èxit aparent és, però, un gegant amb peus de fang, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, contaminació, mobilitat, i unes desigualtats socials cada cop més accentuades.

Ens cal un nou model econòmic territorial de caire transversal i descentralitzador, que no estigui supeditat al creixement en taca d'oli de l'Àrea Metropolitana. Cal una política territorial que canviï la postura reactiva de resoldre el dia a dia per una de propositiva, que busqui un nou model equilibrat de país, amb una acció valenta i disruptiva. Allò que critiquem d'Espanya, amb una centralitat jacobina d'estructura radial, ho estem generant aquí en clau catalana. És cert que necessitem una gran capital com Barcelona, però no és menys cert que Catalunya és molt més que Barcelona. Des de la construcció de l'eix Transversal no s'ha fet cap altra inversió significativament agosarada en infraestructures per reequilibrar territorialment el país. De ferrocarrils val més que no en parlem. Com diu en Llach, «el meu país és molt petit», i jo hi afegiria «on les distàncies són curtes però els temps de desplaçament molt llargs».

A principi d'estiu, Assumpció Puig, degana del Col·legi d'Arquitectes, juntament amb altres degans, va dirigir una carta al conseller Calvet advocant per la Catalu-nya dels 45 minuts. És una proposta de país del segle XXI, descentralitzat, reequilibrat, on les ciutats mitjanes de Catalu-nya tinguin un paper clau. Per fer-ho possible cal repensar i invertir en noves infraestructures, especialment ferroviàries, i amb accions polítiques valentes encaminades a vertebrar transversalment el territori, i generar una matriu de país amb ciutats mitjanes potents treballant en xarxa, i que generin àrees pròpies autosuficients en serveis i economia circular, de manera conjunta amb els petits municipis i territoris que les envolten. El teletreball durant el confinament ens ha ensenyat que es poden deslocalitzar molts llocs de treball, factor que propicia que moltes famílies es plantegin optar per una major qualitat de vida en petits municipis i ciutats mitjanes de l'interior. Aquest concepte que ha sorgit sobre la Barcelona dels 15 minuts, els territoris i ciutats mitjanes de Catalunya ja el portem de casa.