Dijous, el president de la Generalitat, Quim Torra, va comparèixer davant del Tribunal Suprem que, amb molta probabilitat, acabarà inhabilitant-lo. Per què? Per no haver tret una pancarta? Per no haver obeït una ordre de la Junta Electoral Central? No. No ens enganyem. La inhabilitació, si acaba produint-se, serà una mostra més de la injusta justícia que apliquen sovint alguns alts tribunals espanyols quan es tracta de les cada vegada més conflictives relacions entre Catalunya i l'Estat. Una pancarta que demani la llibertat dels presos polítics pot ser objecte de sanció d'aquesta mena? N'hi ha milers de penjades per tot Catalunya. I mantenir-la en un balcó de la Generalitat, ni que sigui en època electoral, no pot ser castigat de cap manera amb la inhabilitació d'un president del govern català, nomenat democràticament i en ple exercici del seu càrrec. La lògica més absoluta fa pensar que les autèntiques raons de la inhabilitació són unes altres. Es tracta, un cop més, de demostrar qui mana. Es tracta de fer veure que, en realitat, l'autonomia catalana està subordinada a allò que decideixin determinats òrgans de l'Estat. Per tant, no s'accepta de cap manera que allò que des dels poders fàctics es considera només una administració regional i subsidiària, parli de presos polítics. Al contrari: cal forçar-la a acceptar que són persones tancades a la presó per no haver fet cas de la llei. I, és clar, això obeeix a una raó de fons: per naturalesa el govern català és sospitós i ho serà sempre. Per tant cal parar-li els peus i escarmentar-lo adequadament per tal que no gosi atrevir-se mai més a plantejar, ni que sigui democràticament, la construcció d'una república catalana independent. El 155 i tota la repressió posterior a l'1 d'octubre del 2017 s'han adreçat a aconseguir aquest objectiu.

Però alhora queda demostrada també la dificultat de portar a terme aquest pla d'ofegament de la voluntat d'independència. Si el president Torra és inhabilitat, tard o d'hora s'hauran de celebrar eleccions al Parlament de Catalunya i nomenar un nou president. I, costi més o menys, els partits independentistes estaran obligats a arribar a un acord per formar un nou govern que tornarà a plantejar les mateixes reivindicacions. Però, a més, el marc en què es trobaran d'ara endavant aquest nou govern de la Generalitat i el de l'Estat serà extraordinàriament complex. La crisi sanitària de la covid-19 no se superarà fàcilment i la davallada econòmica que ja se'n deriva -i que augmentarà- serà gegant. I a més el repartiment de recursos econòmics procedents d'Europa pot ser notablement conflictiu. Deixant a part que l'ajuda europea no serà pas de franc ni sense condicions. Potser una part no s'haurà de tornar, però estarà condicionada a reformes que fins ara no s'han volgut portar a terme. Tot plegat farà que qüestions que els dar-rers anys no han estat en primera línia tornin a aparèixer amb força, com el dèficit fiscal en l'àmbit de tots els Països Catalans o la diferència entre les inversions que teòricament es pressuposten i les que arriben realment a executar-se.

Mentrestant, el PSOE seguirà sent el gerent polític de les diverses onades de la covid-19 i de la futura època de la postpandèmia? I aconseguirà, de moment, aprovar els pressupostos? L'equilibrisme polític de Pedro Sánchez és evident però tot té un límit. L'Estat espanyol té moltes crisis obertes. I no són menors la de desprendre's de tot el llast del franquisme, triar democràticament entre monarquia i república, impulsar el progrés social i la igualtat o resoldre la tensió permanent entre Catalunya i l'Estat. Però siguem realistes: segur que el PSOE voldrà plantejar-se totes aquestes reformes?