Enguany ha fet cent anys del naixement de Josep Benet i Morell, una figura clau en la història recent de Catalunya. S'han fet diversos actes per commemorar-ho, però la veritat és que l'aniversari estricte va recaure en ple confinament, de manera que el calendari previst dels recordatoris va quedar estroncat, com tantes coses, de manera abrupta. Ara s'ha reprès tímidament, i el fet que m'haguessin convidat a participar en un acte celebrat a Cervera, la seva ciutat nadiua, m'ha induït a repassar papers i a refrescar la memòria.
I el primer que m'ha succeït és arribar a una constatació que ja havia experimentat abans tractant-se d'aquest home: és absolutament increïble la capacitat que va tenir al llarg de la seva vida de conspirar, crear, discutir, comprometre's, jugar-se el tipus, imaginar, en una paraula, reconstruir per la via dels fets aquella Catalunya que havia vist ensorrada al final de la Guerra Civil. La capacitat de Josep Benet d'idear projectes i iniciatives al servei d'allò que anomenava el «redreç» del país -enfront de la «desfeta»- no va ser superada per ningú, com de fet ja sabia i he tornat a constatar. Durant dècades no hi va haver projecte, primer de resistència i després de redreçament efectiu, en el qual no prengués part d'una manera o d'una altra, amb papers, amb reunions, amb gestions incansables. Un cos fibrós i d'aspecte més aviat astènic amagava un foc interior i una força de voluntat extraordinària, sense que aparentment pogués haver-hi cap obstacle capaç de doblegar-la.
Tenia autèntica passió per l'activisme polític i cultural. Un caràcter com aquest li va causar problemes, com és natural, i el va fer topar amb altres polítics catalans que pugnaven per liderar aquell país emergent que un dia acabaria sortint del llarg túnel de la dictadura i acabaria recuperant les seves institucions i el seu autogovern. Així és que, en una trajectòria tan llarga i tan hiperactiva, havia de confrontar-se per força no tan sols amb la repressió del règim sinó amb les enveges, les misèries i els protagonismes dels seus companys de lluita. Amb clarobscurs, doncs, com no podia ser d'altra manera, va obrir mil camins i va haver de prendre opcions, però ningú no li va poder discutir mai ni la sinceritat ni l'honradesa amb què va abordar-los tots. Va ser, també, un home auster que va passar angúnies econòmiques perquè només vivia per un ideal.
Les facetes de la seva vida són ja prou conegudes: polític, historiador, advocat defensor, editor... Totes confluïen en la mateixa direcció, i en cap d'elles no va respondre amb el clixé que hauria calgut esperar-ne, perquè ho subordinava tot al seu objectiu vital i, per tant, prenien un protagonisme més gran o més petit en la seva vida en funció de si servien per a aquest objectiu.
Ara que han passat tantes coses, i que Catalunya ha fet unes derives polítiques que dubto molt que ell mateix pogués somiar, és molt llaminer pretendre imaginar què hauria pensat de la nostra situació actual. Però encara que resulti molt temptador, sempre m'ha semblat que aquesta és una trampa i una instrumentalització que mai no s'ha de fer respecte dels personatges que ja no són entre nosaltres. Primer perquè aquest és un in-terrogant que no pot tenir resposta, i segon perquè Josep Benet també hi hauria pres una part activa, com sempre, ajudant a conformar d'una manera o altra aquesta realitat. Així és que en tenim prou de recordar-lo en allò que és autènticament essencial: la fe en una Catalunya lliure i plena i la voluntat de contribuir personalment, amb totes les forces, a fer-la possible.
