La tramuntana és pura claror, un vent vigorós que inclina i tomba els cossos, que aprima l'aire i brunyeix la llum i que produeix alhora eufòria i fatiga. Per afrontar-la cal esperit de resistència, fortalesa de caràcter i sensibilitat per apreciar la bellesa fascinant de la natura quan es manifesta en tota la seva potència. Ànima de tramuntana és la novel·la amb què Núria Esponellà va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana, amb un títol que ens remet a aquest esperit lliure i lluitador que, davant de les ferides de la vida, aprèn a cicatritzar-les des de la tenacitat i el coratge. És una novel·la excepcional. Ho és, d'entrada, per la seva ambició, que queda reflectida en la seva extensió, però també en l'encreuament de dues trames narratives paral·leles separades per més de dos mil dos-cents anys, que van de les fortificacions iberes a les xarxes socials contemporànies. És així mateix excepcional pel gruix, la densitat i la profunditat amb què hi emergeixen les personalitats formidables de les seves protagonistes, Mínia i Ekinar, ben acompanyades per altres figures femenines brillantment traçades, Estel i Saratin. Ànima de tramuntana ens atrapa des del primer moment per les tensions que hi bateguen, per les circumstàncies doloroses que s'hi esdevenen i per les reflexions a què ens convida. Però també hi contribueix l'excel·lent ritme narratiu que l'autora hi aconsegueix. És un llibre de fidelitats i traïcions, de desig i de mort, de memòria i de violència, d'enveges i venjances, d'amors i de greuges. Mínia i Ekinar són dues dones que podrien formar part de la mitologia perquè lluiten contra el seu destí, per com afronten les situacions dramàtiques que les colpeixen i per com hi responen i se'n surten. Mínia i Ekinar són figures que percebem com a reals, de pedra picada, intuïtives i valentes, que entomen sense resignació la seva tristesa, que, sobrepassades per l'adversitat, s'esfondren, cauen en la ràbia i en el ressentiment, però que, això no obstant, aprenen a reconstruir-se. Núria Esponellà a Ànima de tramuntana ens parla des d'una aproximació lúcida i crítica a la condició humana. I hi és notòria la consideració de l'espiritualitat com un component irrenunciable de la nostra naturalesa. A Ànima de tramuntana no hi ha idealitzacions idíl·liques, sinó vides ferides, més feréstegues que ensucrades, amb les seves esperances i les seves decepcions. S'hi fa evident, però, el cicle persistent on tot reneix, l'energia que es transforma i l'esperit que ressorgeix de les cendres. Si les millors novel·les tenen la virtut de bastir un edifici literari que, per mitjà del fil conductor que n'estructura l'argument i dels personatges que l'encarnen, ens duen a empatitzar-hi fins al punt de sentir-nos-hi directament implicats i d'adonar-nos que hi ha una part essencial de nosaltres que s'hi reconeix, aquest és des del meu punt de vista el cas d' Ànima de tramuntana, una obra que ens obre la porta d'una memòria i d'una consciència col·lectives que van més enllà de la nostra existència individual.
