Escriure a Regió7, una col·laboració de risc

Quan era diputat al Congrés solia esmorzar en un bar molt proper, al carrer Ventura de la Vega. Ho feia pels volts de les vuit, i ja m'hi trobava el diputat del PNB Emilio Olabarría, poc més tard solia venir gairebé sempre Joan Tardà. La gràcia del bar és que hi tenien La Vanguardia, cosa que et permetia entrar a les instal·lacions del Congrés estant al cas de l'actualitat catalana. Un dia, en Joan em va demanar que m'esperés una mica per tal d'acompanyar-lo. Molt aviat vaig saber el perquè em volia, de tant en tant l'esperaven ultranacionalistes espanyols per dir-li de tot. Em consta que més d'un cop havia hagut de córrer, tot i la nombrosa presència de policia.

Com no podia ser d'una altra manera el vaig acompanyar i vaig haver d'aguantar un munt de crits plens d'odi. Per què ho vaig fer?, primer, com a demòcrata, després, per amistat i, per últim, per solidaritat. Com a demòcrata, parlo i tinc relació amb gent de tota ideologia, és més, conversar amb gent, intel·ligent i intel·lectualment molt potent, m'ha permès, sense renunciar als meus pensaments, enriquir-los i estar preparat per al que ha de venir. En el cas de l'amistat, la cosa és més o menys la mateixa. En molts casos, amb el pas del temps, una cosa porta a l'altra, i en Joan és dels que es fan estimar.

La solidaritat deu venir que, en el meu cas, aquestes situacions venen de lluny. Des de jove, a l'ofrena floral de Rafael Casanovas havies de sentir-te dir botifler, com a mínim. Després, com a regidor a l'Ajuntament, alguna vegada, senties pel carrer algú que et deixava un recadet, fins i tot hi va haver qui va arribar a pagar un anunci en un fulletó gratuït. En fi, hi ha qui diu que va amb el càrrec, jo no ho tinc tan clar. Fins fa tres anys només havia tingut dos moments crítics. El primer va ser el dia d'unes eleccions generals, crec que del 89, perquè una colla, no petita, de «pacifistes» van decidir manifestar-se davant del local del PSC, aquí a Manresa, i van penjar un ninot en un fanal que simulava ser Narcís Serra. Quan jo tornava del recompte ràpid per fer un mostreig per anticipar-nos al resultat, van començar a cridar i a insultar. En el moment que era a la porta del partit, em vaig girar i vaig alçar el puny. En un instant va començar a caure de tot sobre meu i els meus voltants, des de llaunes de cervesa mig plenes, passant per cons de carretera fins a una bola de billar -crec que encara la trobaria. L'altre moment va ser a l'època del comando Barcelona, quan el comissari Paco Alguacil se m'adreça dient-me «los tenemos cerca» i em pregà, amb cara d'angoixa, de mirar sempre sota el cotxe, i no fer mai el mateix recorregut, ni a la mateixa hora. Al cap de poc temps era executat Ernest Lluch, com també ho foren uns regidors del PP.

Ara ja estic retirat de la política activa, soc un simple afiliat. L'únic acte públic que faig és escriure a Regió7, però amb els meus escrits no represento a ningú sinó a mi mateix. Per què ho faig notar? Perquè des de fa tres anys han tornat els recadets pel carrer, tot i que surto ben poc. La cosa arriba fins al punt que a la meva dona, quan pagava l'esmorzar un diumenge al matí, el propietari del bar li va donar, a crits, molts records per a mi. L'últim incident, el dia de la Mercè, aniversari del meu fill gran, vàrem anar a sopar tota la família a un restaurant de la plaça Major, per cert, recomanable, i un personatge a l'aixecar-nos de taula va cridar «ja marxen els traïdors». En plural, ell què sap del que pensen políticament la meva família. Al moment, els cambrers i després el responsable del local volien saber qui havia estat, no els ho vàrem dir. Només hauria faltat que vinguessin els Mossos, ja tindríem un altre represaliat processista, màrtir per la llibertat d'expressió.

Els fets em van recordar molt, per la ràbia del crit, aquells nostàlgics de l'antic règim que escridassaven en Tardà a Madrid. Això sí, en català i a Manresa. Quina pena el procés!!!

PD. Mentre el director de Regió7 tingui a bé publicar els meus escrits, n'accepto el cost. Varen ser molts que hi deixaren molt de pèl perquè ara uns neofeixistes catalans em facin callar.