Escriure comentaris setmanals sobre el que passa al nostre país és cada dia més difícil. La complexitat és creixent. I els embolics, també. Però alhora, la necessitat de parlar-ne -i fins i tot la urgència de fer-ho- cada cop és més evident. La desinformació intencionada que practiquen alguns mitjans, conjuntament amb allò que podríem qualificar de filosofia rudimentària del WhatsApp, han fet molt mal. Per posar un exemple no polític només cal pensar en els nombrosíssims especialistes d'estar per casa que han anat sorgint i opinant acaloradament sobre el coronavirus: que si la mascareta és eficaç o no, que si s'han d'obrir o no les discoteques, que si s'ha de mantenir el distanciament, que si s'ha de tornar o no al confinament. I fins i tot si el virus realment existeix o si es tracta només de fer por al personal per tenir-lo ben controlat. Mentre es discuteixen aquestes qüestions, la pandèmia ha anat avançant, els afectats i els morts han anat augmentant i la situació econòmica ha anat empitjorant. Això sí: encara ara hi ha qui no porta mai mascareta, qui pensa que a ell rai el virus no l'afectarà i qui continua dient que la covid19 és més benigna que una grip, tal com assegura un gran especialista en temes mèdics com deu ser Donald Trump. En l'àmbit polític això també passa i fins i tot és pitjor perquè els interessos en joc -visibles o ocults- són molt grans i les conseqüències de les mentides i de les manipulacions encara poden ser més greus.
Justament aquesta setmana s'ha dictat una sentència absolutòria a Tamara Carrasco. De bon principi, en el moment de la seva detenció diferents mitjans de comunicació van sortir amb grans titulars a primera pàgina dient que es tractava d'una dirigent dels CDR, que era la líder dels sabotatges que es portaven a terme a Catalunya i que se l'acusava de rebel·lió, terrorisme i desordres públics. Però ara, després de la seva absolució, els mateixos mitjans no n'han dit res a portada i com a màxim només n'han publicat una petita nota amagada a l'interior. Aquests mitjans, per tant, no informen sinó que deformen, no publiquen la veritat sinó que inciten a l'odi i a continuar la repressió. A Tamara Carrasco, avui lliure, qui la compensarà pel seu confinament a Viladecans, durant 13 mesos, titllada de terrorista, ara que un tribunal ha decidit la seva absolució completa? Però, a més, hi ha evidentment un altre fet gravíssim, que el film La mort de Guillem, emès fa ben pocs dies conjuntament per les tres televisions dels Països Catalans, ha contribuït a posar en relleu: la impunitat gairebé absoluta amb què s'han tractat els delictes dels grups feixistes. Justament fa poc que s'ha fet públic el treball d'investigació «Memòria contra l'oblit», que recull els crims d'odi que hi ha hagut a l'Estat espanyol des del 1990 i n'hi ha 101 de comptabilitzats des d'aquella data.
Aquest greu panorama no contribueix a asserenar l'ambient polític del país i fa més sorprenent que el govern de l'Estat caigui en contradiccions insòlites. Fa pocs dies que Pedro Sánchez s'oposava a la vinguda del rei a Barcelona per evitar demostracions antimonàrquiques. Però ara resulta que ha vingut, i acompanyat del mateix Pedro Sánchez. El cap del Govern pensava que l'oposició a la monarquia ja s'havia calmat? Que ara la visita reial seria una bassa d'oli? Però Catalunya no ha oblidat del discurs reial del 3 d'octubre de 2017. I que una vegada més la visita de Felip de Borbó s'hagi hagut de blindar per protegir-lo dels que considera que són els seus súbdits demostra quina és realment la situació. El refús popular s'ha fet altre cop evident. Catalunya reivindica la república i rebutja la monarquia. Pedro Sánchez encara no se n'ha adonat?
