L'altre dia vaig passar una bona estona veient el documental que TV3 va dedicar a la trajectòria, durant quaranta anys, del Tricicle. Reviure els gags que sempre ens han fet riure i sentir les opinions d'aquells tres socis que han estat capaços de treballar plegats, a un altíssim nivell, al llarg d'un període de temps tan llarg, resultava francament reconfortant. Constataves, un cop més, que ens trobàvem davant d'un grup que havia assolit cotes formidables de qualitat per tot el món, en un domini del gest i del silenci francament espectacular. Quin orgull que artistes com aquests haguessin sorgit d'un entorn tan proper a tots nosaltres.
Això em va fer pensar, com un corol·lari natural, en tots aquests artistes que ens han acompa-nyat al llarg de la vida, un nombre realment singular de persones de talent que han anat pautant el nostre propi trajecte. Per exemple: només de pensar en el que va representar la Nova Cançó catalana, ens sentim membres d'una comunitat privilegiada, que va aixecar del no-res un moviment tan ample i de qualitat tan alta. Un moviment que, més enllà i tot de la tasca evident de restitució de la llengua catalana en el terreny de la música popular, no tenia res a envejar a d'altres models de països molt més avançats que no havien passat pels tràngols que ens havia tocat de patir a nosaltres, en el final del túnel de la dictadura franquista.
Un altre exemple extraordinari va ser, no cal dir-ho, el cas de les companyies de teatre, en què també va produir-se una eclosió espectacular que, a partir de l'anomenat teatre independent, va donar fruits tan extraordinaris com els Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom, el Teatre Lliure, la Fura dels Baus, La Cubana, etc. Ells, també, van fer-nos companyia en uns anys de transició que van resultar, no sols prolífics en el nombre de grups, sinó sobretot altament reeixits en la qualitat dels seus productes artístics. Tot plegat feia ben bé l'efecte com si hagués anat germinant en secret una generació nova de gent que esperava unes mínimes circumstàncies propícies per acabar produint un esclat fora de sèrie. Ells van ser, realment, els nostres companys de trajecte, en un tornaveu necessari al canvi polític que es va anar produint simultàniament en aquells anys.
Ara ens hem de resignar a pensar que la gent del Tricicle ha arribat al final del seu recor-regut, encara que es reserven el dret de tornar puntualment si els ve de gust. Ells mateixos ho explicaven en el documental que ha motivat aquest article: el tipus de producció artística que s'havien autoimposat té un alt nivell d'exigència física i creativa que potser ara, quaranta anys després, ja no haurien estat capaços de seguir. Van aplegar, doncs, els seus millors gags i en van fer una tria que s'ha plasmat en Hits, un recull d'una dotzena d'esquetxos que han permès aquest comiat gradual que s'ha anat produint en aquests últims quatre anys per seixanta ciutats, i que també ha estat atrapat per la pandèmia.
En aquest repàs mental d'una trajectòria tan llarga i tan brillant, es fa inevitable una elevada dosi de nostàlgia. Perquè és la nostra pròpia vida que hauria estat diferent si no haguéssim tingut la sort de tenir fites d'acompanyament tan singulars. I ja se sap que la nostàlgia és una mala consellera: davant del que hem tingut la sort de viure, ens fa l'efecte com si els temps posteriors no hagin estat del mateix nivell, com si ens haguessin concedit el privilegi de conèixer un moment excepcional, fet i fet irrepetible. La veritat no és ben bé aquesta, segurament, perquè tot ho veiem tenyit per la visió idíl·lica de la nostra pròpia joventut. Però en fi, nostàlgies al marge, és obligat d'agrair a aquests tres artistes tan grans que ens hagin fet riure tan de gust. Sort, amics!
