Una anunciadíssima reunió (ara virtual) d'alcaldes del Berguedà per abordar la plaga de boletaires va generar l'interès de plumífers variats. El meu camarada Pep Garcia va construir la seva columna de diumenge sobre pixapins i invasions urbanes als boscos i prats. A mi, la trobada d'edils anunciada a bombo i platerets també em dona el peu per a la meva. De fet, tot i que els mitjans nacionals se'n van fer ressò profusament, no va ser res excepcional, ni pel concepte ni (sobretot) pels resultats. M'hi refermo després de comprovar a posteriori que no ha transcendit cap iniciativa presa. Ni un mal acord. Per tant, podem considerar dues opcions: una, el secretisme acordat pels participants en benefici d'un bé major, i l'altra (la més probable), que tot acabés aquí. O sigui, dins del marc habitual en aquests fòrums polítics propers o llunyans: es troben, opinen, divaguen una estona i es posicionen sempre segons l'adscripció política de cadascú. Cap acció transformadora. Res que sotraguegi l'audiència o una proposta innovadora que generi admiració. I sempre així, quasi tot i tots.
La política ha mutat a pitjor. La gran, la dels parlaments legislatius, ha tendit a la mediocritat i l'exabrupte. La propera reincideix en la inacció. La falta de mètode i iniciativa en la majoria d'ells. Sigui pel tema pressupostari o bé per les seves escasses capacitats, la poca experiència o l'escassa determinació, provoquen, entre altres patologies professionals, aquesta tendència a reunir-se un cop i un altre, amb els d'aquí, amb els d'allà, amb els seus, amb els que no ho són i així amb tantes combinacions com les d'un cub de Rubik. Si les novel·les de sempre s'han de fer amb un plantejament, un nus i un desenllaç, sembla igual d'evident en l'àmbit del treball aprofitar el primer concepte i el final. Si al mig hi posem una reunió, la trama s'encallarà. En política, apareix un problema i els responsables convoquen una cimera o més d'una. Hi acudeixen en grups nombrosos, s'asseuen a parlar de tot i res, els manca resolubilitat i tot acaba en endèmia. En el millor dels casos en una declaració d'intencions.
Trobar-se per parlar és un eina de treball que s'ha pervertit. Cal trobar-se els mínims imprescindibles, fer-la el més curta possible i per sobre de tot arribar a conclusions (poques). Assumir-les, decidir el format d'aplicació i ara bé l'important: implementar el que s'ha decidit amb un calendari. Totes les trobades de persones laborals sense aquest esquema són una pèrdua immensa de temps. Si són d'ens públic, un malbaratament de diners de tots. Si ho són de o entre empreses privades, la urgència i la necessitat d'obtenir resultats obliga a fer tot i més per ser productives. Després de decennis d'assistència a reunions d'entre dos i quasi un centenar d'humans segons el dia i el país, de cinc minuts a cinc hores, amb càrrecs públics, directius privats, funcionaris i tota mena d'altres perfils fent veure que discuteixen sobre qüestions importants, puc assegurar que moltes són una posada en escena o una justificació de sous i funcions. La perversió és tal, que es venen les trobades improductives com el fet determinant. Com si una proposta immadura ja fos el final. Si no es materialitza, és pura procrastinació. És el mateix que si la novel·la d'abans, comprada amb els diners propis, s'acabés en el nus i l'autor escatimés el desenllaç. Seria un frau. Mentrestant, van sortint bolets arreu, els assaltadors de la natura dels boscos hi segueixen acudint per milers i els que ho haurien d'endreçar es tornaran a reunir aviat.
