Com se'n diu del pecat -després de cometre el que realment és greu- de voler negar-lo, tot i que la realitat ho desmenteixi? A mi em sembla una altra manera, diferent però, de delinqüència. Amb tot, cal regalar-li de moment la presumpció d'innocència.

Eduard Pujol saltava a les notícies, el vint-i-sis d'octubre, per un escàndol terrible: va ser acusat d'assetjaments sexuals. En plural, que vol dir ser reincident. Mala acusació, mal pecat, mala peça al teler. Els seus amics, és lògic, han volgut donar-li suport. Però s'han equivocat perquè hi ha testimonis fefaents.

També hi ha qui diu que les dones són de fàcil denúncia: qui vol embolicar-se en denúncies amb les quals ho passarà molt malament i tota la societat les culpabilitzarà de ser víctimes? Jo crec que ningú. A més, l' In dubio pro reo jurídic obliga a posar-se sempre del costat de la víctima quan les proves no siguin prou esclaridores. I Eduard Pujol només té a favor la seva paraula.

Quan va saltar l'escàndol, la periodista i escriptora Núria Casas va escriure una carta a El Nacional.cat amb el títol: «Carta a un assetjador», per poder explicar què li havia passat. Eduard Pujol l'havia assetjada unes deu vegades però «com es pot demostrar que ha intentat tocar-te un pit al mig d'una redacció, completament a soles? O que t'esperen ajupits a l'entrada del despatx i et diuen que és per mirar-te les calces que portes? O et coaccionen dins del seu despatx sota l'excusa prèvia que volen parlar amb tu?».

Quines ridiculeses més flagrants, Eduard Pujol!

De l'experiència, Núria Casas va aprendre que si t'hi enfrontes, a aquest tipus de gent, és pitjor perquè encara els agrada més.

La Núria no ha fet llenya de l'arbre caigut. Quan van succeir els fets, va posar-los en coneixement de la direcció i del comitè professional. Però els companys van relativitzar les seves queixes i van parlar-li de l'Eduard com d'un home entremaliat. Afegint-hi: ja saps com és. Així que, amb aquestes respostes, ni els companys podran ajudar-lo. Més aviat quedaran ells com a còmplices.

I parlant de còmplices, per què aquests no han dimitit? Quan va passar el cas d'Alfred Bosch -tot i que ell no havia comès cap assetjament-, Eduard Pujol va posar dits de mans i peus a la ferida. Per què donava lliçons tenint la cua de palla?

Alfred Bosch va renunciar al càrrec quan va saltar a la premsa l'escàndol del seu excap de gabinet Carles Garcias. Ell no era culpable de cap assetjament. Vostè, Eduard Pujol, sembla que sí. I de més d'un!

ERC no ha pogut sancionar Carles Garcias perquè no és militant. I ha exonerat Alfred Bosch per haver-lo destituït abans que l'escàndol es fes públic.

I és que veure la palla en ull d'altri i no veure la biga en el propi, no és decorós. Però si es fa per atacar l'adversari polític, és de miserable.