Quan escrius regularment en un diari, i encara que procuris allunyar-te de les coses més personals, és gairebé inevitable deixar-se vèncer de tant en tant per la temptació irresistible de parlar d'alguns fets que omplen de sentit el pas dels dies: els llibres que llegeixes, les músiques que escoltes, les pel·lícules o les obres teatrals que has pogut veure, la gent que has conegut. Avui mateix, i mirant de no abusar d'aquesta deriva perillosa de la crònica personal, no em sé estar de compartir amb els lectors l'interès per un parell de llibres que acaben d'aparèixer i que em semblen particularment interessants. No són llibres de ficció, que aquest sí que és un terreny que forma part dels gustos més personals, sinó de dues cròniques de la nostra història recent, de fets que han comptat en la nostra vida i que, en una certa manera, fins i tot hem arribat a viure de molt a la vora.
El primer és una biografia que Jordi Amat dedica a un personatge polèmic que vam conèixer i que durant molts anys va marcar una pauta en la forma d'exercir el periodisme a casa nostra. Es tracta d'Alfons Quintà, aquell fill d'un xofer i col·laborador de Josep Pla, que de molt jove va tractar de prop no sols l'escriptor empordanès, sinó també personatges tan rellevants com Vicens Vives, Josep Tarradellas i Manuel Ortínez. Més endavant va convertir-se en un periodista de prestigi durant la transició i va fustigar amb duresa Jordi Pujol i Banca Catalana, per passar després, justament per encàrrec del president, a ser el primer director de TV3... Va ser un home inquietant, que va practicar regularment el xantatge, l'assetjament i la manipulació i que va acabar tràgicament la seva vida assassinant la seva esposa i suïcidant-se tot seguit. Resseguir la seva biografia ens obre diversos fronts d'interès: ens transporta a una etapa recent de la nostra història, ens apropa a una sèrie de personatges coneguts, ens invita a meditar sobre la pràctica de l'ofici de periodista i ens revela alguns clarobscurs de la ment torturada d'un home influent. És un còctel força explosiu, que Jordi Amat desplega amb habilitat com si fos autènticament un thriller.
L'altre llibre és ben diferent, però comparteix el mateix temps històric. Es tracta d' ETA i nosaltres, del periodista Antoni Batista, el català que coneix millor el País Basc i la seva circumstància. Ja havia dedicat altres llibres a aquesta temàtica, però el llibre d'ara resumeix molt bé allò que en podríem dir una mirada catalana -ni espa-nyola ni basca- sobre el que va representar l'organització terrorista ETA. És a dir, aquell moviment que va començar practicant la «violència selectiva» i la «defensa pròpia» i que més endavant, quan ja s'havia instaurat el sistema democràtic, va passar a la «violència indiscriminada» i ens va afectar a nosaltres d'una manera directa, des de la massacre d'Hipercor fins a l'assassinat d'Ernest Lluch. Així, doncs, hi ha una història catalana d'ETA, i aquest llibre l'explica i l'aclareix en tots els seus episodis i les seves conseqüències, perquè els catalans no vam ser simplement uns espectadors distants d'una forma diferent de lluitar per l'emancipació nacional, sinó que també en vam ser parcialment protagonistes i directament víctimes.
No he pogut completar encara la lectura íntegra d'aquests dos llibres excel·lents, acabats de publicar. Però mentre avanço a glops de l'un a l'altre, busco neguitosament en les seves pàgines l'explicació dels interrogants i les incomprensions que han acompanyat la nostra pròpia vivència. Perquè a la nostra generació li va tocar l'estranya fortuna de viure i protagonitzar uns anys apassionants i complexos que van marcar el pas d'una dictadura llarga i sagnant a una democràcia i un autogovern prenyats d'hipoteques i esperances.
