Per orgull dels berguedans i dels milers de forasters que pugen per l'eix, la imatge engrandida i resplendent del nostre castell constitueix, des de la nit del 6 de novembre, un impactant reclam de benvinguda a la ciutat de Berga.

Érem molts els berguedans que ja quasi desesperàvem per tornar a veure com antany les llums del castell, encimbellades al nord amb les de Sant Pere de Madrona i de Queralt, marcant la via dels nostres referents històrics i espirituals. Cal felicitar sincerament, ho subratllo, el Consell Comarcal per aquesta refulgent i millorada iniciativa.

Personalment no puc deixar de sentir una reconfortant sensació d'alleujament, tot recordant un fet que té molt a veure amb el tema d'avui i que fa referència al període del 1987-91 quan CiU, la nostra coalició, havia perdut les eleccions municipals.

Ja com a regidor de l'oposició a la ciutat, un bon dia als serveis tècnics municipals vaig veure, amb gran astorament, que just hi havia arribat el projecte d'una constructora disposada a adquirir el castell, llavors propietat privada de la família Messaggi, amb l'objectiu de desfigurar-lo i construir-hi xalets.

Capficat per aquella preocupant iniciativa, tot seguit, atès que jo era encara president del Consell Comarcal, no se m'acudí altra cosa que plantejar als meus companys i a la Generalitat la idea de treure el castell de mans privades i passar-lo al domini públic mitjançant la seva compra per part del Consell.

Comprar-lo per fer-hi què, però? La meva resposta, admeto que acrobàtica, no podia ser altra que la de salvar el patrimoni històric i, al mateix temps, justificar la inversió a base d'instal·lar-hi la seu noble del Consell Comarcal (reunions pròpies, esdeveniments públics, etc.) tot aprofitant-ne les sales i annexos del vell hotel encara intactes.

Confesso que a l'inici d'aquell plantejament no mancaren crítiques polítiques. Fins i tot, les més acèrrimes titllaren el projecte d'extravagant i el seu promotor (J.F.) de somiatruites que pretenia crear-hi un consell de fantasmes.

Anècdotes a part, el projecte assolí suficients complicitats per tirar endavant i el Consell romangué allí a plena satisfacció durant quasi dotze anys, a partir dels quals es decidí posar fi a aquells usos institucionals.

S'enderrocaren les dependències oficials ja inservibles i es donà inici al definitiu període de recuperació arquitectònica i arqueològica del castell, tasca encomiable que corre a càrrec, des de fa sis anys, de l'expert Xavier Campillo i els seus col·laboradors que, amb aprofundida recerca històrica, han posat al descobert interessants vestigis que van des de les restes de la caserna carlina del segle XIX, al mur de l'església del segle XII i al cementiri de dues centúries abans.

No puc concloure aquest article sense fer esment d'un entranyable esdeveniment històric, que vaig tenir el plaer de viure personalment. Era l'any 1992, i amb el govern municipal ja recuperat, tornàrem a solemnitzar l'agermanament de la nostra ciutat amb la de Gernika, que ens envià les primeres autoritats a honorar Berga amb el més preuat dels seus obsequis, un plançó del seu roure sagrat perquè fos plantat al lloc que triéssim nosaltres. I no podia ser altre que el castell de Berga, on ha arrelat i viurà el seu futur, a pocs metres d'on s'erigeix solemne, des dels anys 50 del segle passat, una fidel rèplica del Pi de les Tres Branques.

Enlloc de Berga com al castell podia quedar més fidelitzat el lema de l'agermanament de les dues realitats nacionals de Catalunya i Euskadi («Dos arbres, dos pobles») cantat pels seus i nostres grans poetes. Allà, José María Iparraguirre. Aquí, Jacint Verdaguer: «Preguem perquè sigui aquest Pi l'arbre sagrat de la pàtria».