Un dels pitjors anys de la meva vida el vaig acomiadar lluny de casa, entremig de carrers i rostres recíprocament anònims. Em vaig permetre el luxe de treure a passejar la meva tristesa sense collar, lliure per assaborir la meva pròpia desgràcia, prou idiota per pensar que era l'única persona infeliç, i sentint-me encara pitjor en considerar-me una egoista per haver tingut prou esma per agafar un avió i marxar. Perquè, on hi ha escrit què és el que t'ha de passar en un any perquè assoleix la categoria de «pitjor de la meva vida»? Qui estableix l'escala, els paràmetres de la desgràcia i el benestar personal? Estaríem d'acord que seria imprescindible tenir les necessitats bàsiques cobertes -menjar, sostre, afecte, salut-, però és suficient? Qui es considera investit de prou autoritat per decidir com s'ha de sentir de bé o de malament algú altre? El meu fill gran em diu que el 2020 ha estat el pitjor any de la seva vida. Jo moc el cap en senyal de comprensió i no el qüestiono. En aquest cas, la seva conclusió personal coincideix en l'anàlisi planetària, i viatjo a la nit glaçada de l'últim dia del que jo pensava que havia estat el meu pitjor any. I em veig en aquella plaça inclinada ballant un vals sota un paraigua, girant i girant amb el pes feixuc de la pena.
Aquest matí caminava rere una dona per la vorera. Els meus peus anaven més ràpids que els seus i l'he avançada. En el moment que he passat al seu costat l'he mirada de reüll. Estàvem soles al carrer, sense cap més vianant ni cap cotxe. Només envoltades de quietud, de parets de cases, amb portes numerades, que et porten per escales dretes a pisos desconeguts, amb terres enrajolats de fosc, amb mobles, portes i calaixos, amb finestres petites de vidres entelats a través de les quals entrava la mateixa llum que ens il·luminava les dues. Deuria tenir uns vint anys més que jo i avançava decidida, també com jo, en la mateixa direcció. Duia una bossa creuada i una altra bossa, més grossa, penjada de l'espatlla dreta. I per un instant he pensat que jo seria ella d'aquí a uns anys i que el pas del temps és només una cursa de relleus. Uns passen al davant d'uns altres, i uns altres passaran al davant nostre i, així, anar fent. I he notat com la meva bossa em pesava més, com si en sobrepassar la dona desconeguda m'hagués transferit part de la seva càrrega. El 2020 ha foradat el terra i ha provocat un esvoranc profund i fosc sota els nostres peus. M'he aturat i he decidit que agafaré sense por la pala i desbrossaré el camí. Com més mort, més t'estimo. Com més mort, més gràcies. Com més mort, més nosaltres.
