Des d'Ypres fins a Gant el terreny és pla i això permet que el tren aconsegueixi velocitat. A Bèlgica, el ferrocarril és un senyal d'identitat. Hi ha més vies fèrries que camins de terra. Els belgues van saber bé que la millor manera de subsistir entre imperis era la de desenvolupar un instint comercial superior al de la resta d'europeus. Ja en el segle XIX van canviar les mules de càrrega pels trens de carbó, i els viatgers es van acostumar a deixar-se portar mirant per les finestres. En l'hivern d'aquell viatge s'alçava una intensa boira que omplia de rosada el vidre. Els camps estaven molls i lluny s'intuïa el color de les roselles, despertant-se tímides el mes de març, com si ja fos primavera.
Tothom que arriba a Gant des d'Ypres haurà de guardar aquesta flor en la memòria. Ara que la I Guerra Mundial va quedant com un conflicte més entre la multitud de guerres, solament el color vermell intens en la terra molla és suficient per suggerir-nos el que va significar. En els camps de Flandes és un poema decisiu en aquest aspecte. Va ser escrit per un soldat canadenc, John McCare, que va veure morir el millor de la seva generació en les trinxeres on avui creixen les flors. És precisament el mateix recorregut que efectua el tren, fins a entrar a l'estació de Gant. «Mai descansarem encara que floreixin en els camps de Flandes les roselles», va escriure McCare, i refermava la pluja en baixar del tren.
Flandes és una regió amb tanta història que no ha pogut mantenir-se unida en el pas dels segles. Avui dia hi ha una part que pertany a Holanda, una altra a França i la regió més important es veu condemnada a compartir país amb els valons de parla francesa. Brussel·les, al mig, juga a fer malabarismes per compensar recels. Però Gant potser és la més flamenca de totes les ciutats. I, per tant, encara que mai ho reconegui, la més espanyola. La presència del nostre país als carrers de Gant va molt més allà de la nostàlgia règia.
Carles I va néixer al castell de Prinsenhof, avui destruït, i va passar els seus primers anys de vida a la ciutat. Però el viatger no hauria de deixar-se enganyar per les històries i atendre la Història. Flandes mai va ser un territori conquistat per les armes ni per la diplomàcia. En morir Felip IV el Bell, espòs de Joana de Castella la Boja, la regió va passar per herència personal a les mans del príncep Carles. De manera simultània, els carrers de Valladolid, Toledo i Sevilla es van omplir de consellers flamencs que administraven unes terres desconegudes i d'ambient tosc, i pels carrers de Gant van començar a circular les obres de Garcilaso, la vella Celestina i el jove Lázaro de Tormes, la primera impressió de la qual va tenir lloc a la veïna Anvers.
Per això Gant és un encreuament de camins. En el segle XVI devia ser una ciutat vibrant, plena de reunions cardenalícies presidides pel futur papa, Adrià d'Utrech, mestre del príncep Carles. Avui, els seus carrers recullen una aroma d'importància passada. Combinen els passejos en bicicletes amb les cafeteries i cerveseries.
El turisme encara no l'ha acorralat com a la seva veïna Bruges, diuen que més bonica per als qui els agradin les postals. Una afirmació difícil de sostenir quan un seu a la Sint-Baafsplein i espera que li serveixin un cafè, amb les façanes blanques envoltant-lo. La plaça és de dimensions discretes, però no necessita presumir per ser grandiloqüent. Està circumdada per la catedral, el campanar i l'Òpera. Una clàssica plaça centreeuropea que imprimeix característiques pròpies per diferenciar-se de les de França, Alemanya i Holanda.
No necessita més proves Gant. A la catedral hi arribem després d'un passeig per les riberes dels canals. Bruges té la fama internacional de ser la Venècia del nord, però a Gant no li fan falta comparacions. Sobretot, si el pes és el de competir amb Venècia.
El passejant ha de saber que Gant va ser creada gràcies a una monarquia que naixia per consolidar el seu tron molt lluny, en aquella Castella de pastors, però a canvi va rebre les mercaderies dels fills d'aquells pastors que havien anat a provar sort a Amèrica, el territori recentment descobert. Per això tota Flandes és una regió rica i es vanagloria de ser-ho.
Un exemple decisiu és la seva catedral. L'interior és un somni gòtic tardà que ja camina cap a la Modernitat. Però el viatger es quedarà paralitzat davant l'Adoració de l'Anyell Místic de Jan van Eyck. El políptic és el millor reflex de la ciutat. Els colors dels seus carrers impregnen la taula. El rostre dels seus personatges es cola en l'anatomia de la seva gent: la serenitat de Crist és la mateixa que la dels comerciants i transeünts d'una ciutat cofoia i bella. A Flandes es va conrear la pintura que va arribar a revolucionar el món. És l'oli, el mateix que van adoptar els florentins i al qual van unir els llenços de Venècia. Va ser el seu hedonisme el que la va convertir en un cristall delicat.
Als seus carrers naixien emperadors i Crist cobrava vida en una taula.
Com per no pecar d'orgull i suggerir al viatger que si no baixa en aquella estació difícilment trobarà el perdó.
