Quan, el 14 al vespre, Pere Aragonès deia «tenim una força immensa per aconseguir l'amnistia, l'autodeterminació i la República catalana», vaig creure que es tractava de la típica sobreactuació per acontentar els més radicals del seu públic, atès que no havia guanyat les eleccions. El fet que no felicités al guanyador vaig voler-ho interpretar com un oblit, més que com un fet polític en sí mateix. Passats uns dies no hi ha hagut rectificació del posicionament. Altre cop he de reconèixer que ERC m'ha sorprès, alguna cosa no sé entendre del seu imaginari. ¿Com pot ser que divendres et reafirmis en que la teva opció representa el canvi i diumenge diguis als ciutadans que els espera més del mateix?

Tractar el vot al PSC com si fos el vot a C's demostra una miopia política greu. El PSC es presentava com l'opció del canvi imprescindible, la moderació, l'opció d'aquells que volen trobar solucions a la situació actual. Aquesta actitud va tenir premi, i el canvi de candidat a darrera hora va servir per rebre l'impuls definitiu per ser la força guanyadora. S'ha de tenir molt present que, en un context en que un milió i mig de persones no anaren a votar respecte a les anteriors eleccions, aconseguir més vots és altament meritori.

Sí; hi va haver un milió i mig més de catalans que aquest cop van decidir no anar a votar. Ens podem excusar amb la pandèmia. Podem dir que la situació no estava tan tensionada com el 2017. Es pot dir que... Si el que no volem és veure que una part important de la societat té una situació molt difícil i no creu que els polítics els aportin solucions, és que la miopia s'ha convertit en cataractes. Continuar avui amb la política de blocs és un suïcidi per al país i no augura res de bo pel present immediat.

¿Com és possible que una organització política, en una situació com l'actual, no s'adoni que el primer de tot és la salut dels ciutadans, recuperar l'economia i donar suport aquells que més ho pateixen? Si ERC segueix així, només aconseguirà que les CUP per un costat i Vox per l'altre és vagin eixamplant. Per acabar-ho de complicar vol compartir el demostrat desgovern amb qui té clar que la seva tàctica és la de com a pitjor, millor. Quina temeritat. ¿Tant costa entendre que s'ha obert un temps nou, que el canvi és imparable? Pot ser ara o d'aquí a poc, però vidrà. El que ha decidir ERC és si vol formar part del problema o de la solució. Els resultats electorals l'han situat en una posició de privilegi per negociar. En un escenari de tres partits mitjans el segon sempre te avantatge, però venim d'on venim. En política negociar sempre es fa entre diferents i repetir errors sempre et porta al fracàs.

No podem perdre temps, el país no en té. Aquest ha de ser el mandat del retrobament i del rellançament econòmic. Segur que no és el camí més fàcil per a ningú. Caldrà fer renuncies doloroses, però és l'únic que ens portarà a avançar com a societat. Si volem tornar a ser un sol poble, cal intentar-ho.