L'atzar, o el diable, va fer que el mateix dia que feia un any de la matança de Hanau (Hessen, Alemanya), ens llevéssim amb la notícia d'un nou atac a un centre de menors tutelats de la Generalitat, en aquest cas a Torredembarra. Són dos casos molt diferents, tant en les circumstàncies com en les conseqüències, però amb el tret distintiu comú de la violència contra aquells a qui es considera estrangers, intrusos. En el cas de la ciutat alemanya, el 19 de febrer del 2020 un home de 43 anys i de conegudes simpaties neo-feixistes va entrar en un cafè i va matar a 9 persones, totes elles procedents de la immigració. Després va matar a la seva mare i es va suïcidar. A Torredembarra, en acabar una concentració de veïns i veïnes que protestaven per la reiteració de robatoris i incidents al barri, un petit grup es va dirigir a un centre de menors on resideixen joves arribats majoritàriament del nord d'Àfrica i van apedregar-ne els vidres, destrossar mobiliari i -més greu- agredir a un dels nois.
Si aquest fos un cas aïllat i excepcional, potser no tindria més importància, però aquesta mena d'atacs comencen a constituir un patró, una pràctica habitual avalada per un corrent ideològic cada cop més desacomplexat, amb potents altaveus i present també a les institucions!, que criminalitza i dimonitza els joves migrants amb un discurs que barreja elements securitaris i punitius amb prejudicis culturals i racisme. Ho hem vist a Castelldefels, a Premià, a Rubí, al Masnou, a Moncada i Reixac, a Canet de mar o, ara, a Torredembarra i ens recorda massa als atacs contra albergs d'immigrants que es produïen als anys 90 a Alemanya. Dels insults es passa a les mans i les pedres, de les pedres als còctels molotov i d'aquí, si no hi posem remei, a les armes. De fet, a les xarxes socials l'exhibició d'armes per part de dirigents i simpatitzants de l'extrema dreta és escandalosament habitual i tolerada.
No voldria fer alarmisme excessiu ni obviar complexitats. És evident que la manca de feina, de papers i de suport social i familiar no ajuden a nois i noies a trobar el teu lloc a la societat, vinguin d'on vinguin. L'administració (Generalitat i ajuntaments) pot i ha de fer més, molt més, per compensar totes aquestes dificultats, però mentre el marc legal segueixi sent una altíssima barrera, mentre la porta per accedir a la regularització i la igualtat de drets sigui un improbable contracte de 12 mesos/40 hores setmanals, res no serà fàcil. Per això mateix, l'actitud de la societat és clau. Un teixit associatiu i ciutadà empàtic, acollidor i solidari pot marcar la diferència entre el conflicte i la oportunitat.
La gent que apedrega centres de menors són la pitjor cara de la nostra societat, a més de la gènesi d'un procés que se sap com comença però no com acaba. Per això és indispensable tallar arran qualsevol mena de permissivitat o comprensió amb els que promouen aquesta mena d'odi i amb els que el converteixen en violència.
