Si alguna cosa positiva ha generat el «confinavirus» ha estat l'estímul creatiu dels artistes. Cadascú en el seu àmbit i el seu estil ha expressat les sensacions i els pensaments produïts davant una situació i unes vivències que ens han remogut a tots. Hi ha hagut qui, com Anaïs Vila, ha cantat al desconfinament personal A dins, en una delicada i inspirada cançó; qui, com Manel Camp o David Martell han posat banda sonora als dies grisos del confinament. El toc d'humor -que sempre és d'agrair- li han posat els dramaturgs Joan Barbé i Roc Esquius, en les comèdies Hidroalcohol i escudella de galets, i Angle mort. També amb sornegueria i ocurrència, un sempre divertit Pep Garcia ha compartit les seves cabòries i dubtes raonables a Diari (absurd) d'estar per casa, Desescalant en dissabte i El (meu) toc de queda. En el camp de les arts plàstiques, Marta Bitriu fa un any que diàriament dibuixa una vinyeta conjurant la fi del coronavirus, i en els darrers premis Lacetània el cineasta Enric Roca va ser guardonat amb el premi Plácido per Confinats, un film de base documental sobre la ciutat deserta, vista des de les finestres i els balcons. També des de rere la finestra de casa va néixer bona part de la seixantena de poemes i fotografies de Jaume Huch, recollits properament en el llibre Queralt endins. Davant l'angoixa d'un confinament absolut, Zulima Martínez reivindica la llibertat i la valentia, i clama contra les convencions, la injustícia i el conformisme. Com a contrapunt, l'imparable Joan Pinyol s'empesca un centenar de microcontes hilarants, i el periodista Carles Claret acaba de publicar Feliç confinament, un dietari ple de comentaris enginyosos i reflexions interessants. De ben segur que són moltes més les persones que, de ben a prop estant, han compartit cultura per amor a l'art. I és que sense amor no existeixen ni l'art ni la cultura.
