Som una ciutat que al llarg de la seva història ha tingut la mala fortuna de recollir més calamitats que glòries, m'hi ha fet pensar una foto que he descobert aquesta setmana a les xarxes socials de l'amic i fotògraf Salvador Redó. Es tracta de la imatge de la glorieta modernista amb vidriera que hi ha a la casa Grané, a la Pujada de la Seu; obra de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, autor de bona part dels edificis manresans més emblemàtics; que l'objectiu sensible del fotoperiodista, cronista de la realitat més colpidora de la Catalunya Central, ha captat amb tot el seu romanticisme, la seva bellesa i la seva trista decadència.
De sobte, se m'ha fet un nus a la gola pensant que en aquest indret s'hi ha de construir el macroedifici de la nova delegació del Govern de la Generalitat, un monstre de burocràcia, ciment i vidre, que compartirà paisatge amb el gòtic i el barroc dels conjunts de la basílica i el que mai va arribar a ser palau episcopal. He pensat en quin futur li espera a aquesta petita obra d'art, entre tanta opulència monumental del passat i el futur. Sigui com sigui, aquest mirador modernista que ha vist passar pel seu davant les llums i les ombres de la nostra història més recent, processons, visites il·lustres, els estralls de la guerra, la proclamació de la República, canvis polítics i transformacions urbanes; d'on hi han penjat domassos de festa o de dol segons les circumstàncies, sense oblidar el grapat de senzilles històries humanes que s'hi han forjat darrere els seus vitralls; no mereix acabar en un contenidor de runa per convertir-se en un nou espai impersonal; allà on segurament s'hi havien ballat històries d'amor hi acabaran giravoltant impresos oficials al compàs funcionarial.
Cal que la ciutat vetlli per les seves glòries, però també per aquelles petites glorietes, metafòricament o arquitectònicament parlant com és el cas, que ens la fan més propera i més humana. De petis exemples com aquest i altres de més grans, que ens han anat llegant les breus èpoques d'esplendor manresà, al llarg del segle vint ja n'hem llançat uns quants a la paperera de la insensibilitat d'un progrés mal entès. Potser ja s'ha pensat a conservar-la i dignificar-la, però, per si de cas, no està malament recordar, a qui pren les decisions de com transformar la ciutat, que cal fer-ho amb sensibilitat; perquè ho devem a la història i a les persones que en el seu dia van posar art a les pedres per fer-la més bonica, i perquè no podem aturar el futur però sí que el podem dissenyar amb respecte al que ens fa sentir orgullosos d'on venim. Com que no seria la primera vegada, no hi tornem, Manresa necessita qualsevol bri de bellesa que dignifica la ciutat i aquest, encara que petit, n'és un per preservar i recuperar.
