Ja hi tornem a ser. Un exemple més de victimisme. Parlo de l'actuació de Fiscalia contra els membres de la mesa del Parlament, arran del debat, votació i acords sobre temes que no corresponen al Parlament, i que el Tribunal Constitucional i el secretari general del Parlament havien advertit sobre la seva il·legalitat.
En el Parlament, hem pogut debatre sobre qualsevol tema, abans, ara i, segur, en el futur. En soc testimoni directe durant quatre legislatures. Ara bé, aquí, a Alemanya, Suïssa o Austràlia, totes les institucions tenen uns límits, no per als debats, sinó per les votacions i acords que se'n puguin derivar.
Cada nivell institucional té unes competències pròpies, sobre les quals pot debatre, votar i acordar. Si una institució pretén ocupar espais que no li són propis, entra en confrontació amb la legalitat. I si hi entra, hi ha un element bàsic, en les democràcies plenes, per posar les coses en el seu lloc, que es diu Justícia. I ja està. Tan senzill i tan pràctic com això.
El que passa aquí és que tothom vol fer de tot. Veiem ajuntaments debatent en ple sobre guerres en el món, canvis en la Constitució, models econòmics en l'àmbit mundial, futur de la monarquia, banderes... i un centenar més de temes. Poden perdre el temps en aquests temes sabent però que les votacions i acords que puguin prendre no tindran cap validesa legal. Encara més, poden ser denunciats i impugnats per qualsevol regidor o ciutadà. I la Justícia els donarà la raó. Hi ha sentències clares sobre què es pot i què no es pot portar a votació en un ajuntament.
Un fet semblant passa en un Parlament autonòmic. Les seves competències són les que estableix el seu estatut d'autonomia, i no se les pot saltar perquè seria entrar en camps que no li són propis. Em sembla que cada nivell d'administració té prou problemes per resoldre com per buscar-ne d'altres que no li corresponen.
És el que tenim sobre la taula aquests dies. Vull recordar que cada nivell d'administració té els seus assessors jurídics per dictaminar si el que es vol portar a ple correspon a les competències o no. Els ajuntaments tenen el secretari. El mateix passa en el Parlament de Catalunya, on hi ha nombrosos lletrats, grans experts en legislació pròpia i externa, per dictaminar si un tema pot ser objecte de votació i acord.
Pel que hem vist, sabut i comprovat, els lletrats del Parlament van fer un dictamen negatiu sobre les matèries que la mesa (perdó, una part de la mesa) volien portar a votació i acord. Molt bé, tots els polítics ens podem passar pel folre aquests informes o dictàmens, però després no ens queixem de les conseqüències. Hem de tenir un mínim de coherència i acceptar els resultats de les nostres accions.
Com a alcalde no em vaig saltar mai cap informe negatiu, ni de secretària, ni d'arquitecte ni d'enginyer. Ara bé, molts d'altres ho van fer. No es queixin d'haver anat a parar als tribunals. Així estem. El que aquí passa és que pocs càrrecs institucionals donen el valor just al que voten i acorden. Tenim centenars d'acords, per no dir milers, que dormen el somni dels justos o han anat a parar directament a la paperera. Però, si hi ha una denúncia o, en aquest cas concret, un advertiment previ del Tribunal Constitucional, que ningú es queixi. El Reglament i l'Estatut són per complir-los, i qui decideixi no fer-ho malgrat tenir informes i dictàmens dels lletrats i secretari general en contra, en rep les conseqüències. Així funciona un estat de dret.
