Aquest diumenge celebrem la gran festa major del cristianisme. Si cada dia a l'església es proclama la paraula de Déu, en aquest cas ens trobem assistint al gran pregó de la festa, és l'hora de viure la joia d'escoltar-lo, de voler gaudir amb el que ens diu, allà on la nostra fe ens porta. De ben segur que al nostre entorn hi ha persones, i entre ells molts «cristians», que reconeixen no creure-hi. Perquè es tracta de la resurrecció; en primer lloc de Jesús i també de la nostra. És comprensible; la mort és quelcom tangible i la transcendència que ens espera, no ho és.

Els evangelistes prenen la imatge de la tomba buida per explicar que hi ha un abans i un després, una tomba amb la llosa que tanca el santuari dels difunts de la religiositat dels sacerdots del temple, que és el que esperen trobar unes dones que van a complir els seus ritus funeraris, i una tomba oberta a una nova realitat dels «fills de Déu» on la mort definitiva ja no hi té cabuda, no hi és present, una realitat viscuda en primícia per aquestes mateixes dones que en donen testimoni. Si ja és molt difícil trobar paraules per fer entendre a una segona generació de creients uns esdeveniments viscuts fa més de 50 anys, no parlem de dir-ho a unes persones 20 segles més tard i potser poc sensibles a viratges d'aquest nivell. I pensem que és quelcom que cal acceptar o rebutjar a títol personal, no hi valen excuses tot i no tenir verificació científica.

La resurrecció no ens és plantejada com a «final feliç» d'una història acabada, sinó com a principi d'un camí d'acció personal i col·lectiu guiat pel Pare però sense que això coarti la nostra llibertat, camí de fe que definirà la nostra personalitat en tot allò que fem.