El 16 d'octubre del 2017 Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana, i Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, entraven a la presó, acusats de rebel·lió pel seu paper capdavanter en la concentració multitudinària que va tenir lloc davant de la Conselleria d'Economia el 20 de setembre del 2017. Divendres que ve portaran ja 3 anys i mig d'empresonament, dels 9 anys a què van ser condemnats. Altres presos polítics tenen encara condemnes superiors: Oriol Jonqueres, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell... I a l'exili hi ha Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira. A més de rapers també a la presó, com Pablo Hasél, i centenars de represaliats pendents de judici. Organismes internacionals de tot tipus han reclamat la llibertat dels presos polítics i el lliure retorn dels exiliats, mentre que la justícia espanyola fa servir sempre el mateix argument per oposar-s'hi: que els condemnats no han reconegut la seva culpa i no se n'han penedit. De què s'han de penedir, si no van cometre cap delicte? No és gens probable que l'Estat faci cas de l'informe anual que acaba de publicar Amnistia Internacional en què, entre altres mancances, destaca la greu vulneració de la llibertat d'expressió i reunió que suposa la presó dels dos Jordis.

Però ni la judicatura ni la Fiscalia General de l'Estat no mouran ni un dit si no es veuen forçades a fer-ho, tot i que aquests dies han hagut de fer un moviment imprevist però significatiu. Es tracta de la renúncia que ha presentat, obligat per les circumstàncies, un conegut magistrat del Tribunal Constitucional: Cándido Conde-Cumpido, que no participarà d'ara endavant en els recursos judicials relacionats amb el procés català. La raó és que s'han difós proves del seu posicionament personal i públic en contra del procés, un fet que l'inhabilita per tractar els recursos que han promogut els defensors dels acusats, per evident manca d'imparcialitat. Però la substitució de Conde-Cumpido té també una conseqüència negativa: retardarà la resolució d'aquests recursos, que són el darrer tram que es pot recórrer dins la justícia espanyola. Aconseguir el dictamen final del Tribunal Constitucional, que no té cap pressa i ho ajornarà tant com pugui, és necessari per poder presentar la causa catalana al Tribunal Europeu dels Drets Humans, i això és justament el que fa més por al Constitucional.

Aviat farà dos mesos de les eleccions del 14 de febrer. És important que la negociació entre Junts i ERC s'hagi reprès després de Setmana Santa amb l'objectiu d'acabar constituint un govern de coalició que enfoqui d'immediat els problemes urgents del país: la situació sanitària, el daltabaix econòmic, el camí cap a la independència, la llibertat de presos i exiliats, etc. Seria inacceptable que no es prioritzessin aquests objectius per sobre de les diferències de partit. Tothom sap que el consens no és fàcil. Però també que el preu de no aconseguir l'acord seria malmetre la credibilitat del projecte independentista.