Realment tot el que vivim a l'entorn d'aquesta pandèmia que ens ha caigut a sobre comença a ser esperpèntic. Un any després d'haver arribat, les diverses administracions han navegat d'una manera clarament erràtica i, sovint, irresponsable amb la ciutadania i els diversos agents sòcioeconòmics. No puc ni vull entrar en com s'ha de gestionar sanitàriament una situació com aquesta. Em refereixo, més aviat, a les instruccions, normes, prohibicions hagudes i per haver que han anat apareixent al llarg i ample d'aquests mesos. Perquè, més enllà de reglamentar uns protocols bàsics d'higiene, distàncies, mobilitat i aforaments, s'ha entrat a sac a impedir el natural desenvolupament de l'activitat econòmica i social. I, el pitjor de tot, és que s'ha fet des de dalt, sense cercar mai el consens i el debat entre els sectors afectats. D'una manera clarament discrecional segons l'administració pública autoconsiderada competent. Com si la ciutadania no tingués criteri propi i l'Estat vetllés per tots nosaltres.
Ja és, de fet, ben curiós, com Europa no ha estat capaç ni tan sols de gestionar correctament la vacunació. No sé si aquesta és la panacea, però, en qualsevol cas, s'havia d'haver fet d'una manera més àgil i sense haver escampat, inconscientment potser, dubtes sobre la seva fiabilitat en determinades marques. Resulta, per altra banda, desconcertant constatar que hi ha, per part de tots els governs, un paternalisme ridícul i una obsessió malaltissa en «protegir» les persones com si fossin menors d'edat, quan després no ha el mateix zel a l'hora de reconduir situacions de marginalitat social o bé acollint la immigració que fuig desesperada de la misèria i de països en guerra. D'aquests darrers no importa el nombre ni el nom. O bé dotant amb més i millors recursos els centres hospitalaris i assitencials.
El festival de normatives generades és ridícul i desconcertant. Algunes de les quals veritables insults a la intel·ligència, com els tocs de queda generals. O bé uns tancaments perimetrals aleatoris, tenint només en compte les fronteres estatals, comarcals o municipals i no pas la concentració demogràfica, com hauria estat més raonable. A banda de la publicació diària del festival de dades de casos detectats i les possibilitats de rebrot que creen una alarma innecessària. Si hem de fer tant cas de les estadístiques potser que les exposem totes; fins i tot les d'altres malalties tant o més greus.
El cansament d'haver d'estar tothora a l'aguait d'aquestes dades i de que ens prohibiran a curt i mitjà termini és ben manifest dotze mesos després. I, a més a més, saber que la gestió de tot plegat és molt deficient acaba de reblar el clau. Sembla que no s'ha fet una anàlisi transversal ni s'han escoltat tots els especialistes de les diverses àrees implicades. Ho sospitàvem, però testimonis com els de l'epidemiòleg Oriol Mitjà, que acaba de publicar un llibre, «A cor obert. Relat de tot el que he viscut» (ed. Columna) són punyents. Perquè, més enllà d'entendre que hi poden haver diferents maneres d'enfocar i intentar resoldre el problema, les fílies i fòbies personals, ideològiques o estratègiques hi són massa presents i ho condicionen tot. I això que passa aquí passa, lamentablement, arreu.
