Cada dia procuro reservar uns minuts a la tristesa. És l’única manera que he trobat de conviure amb ella sense entrebancar-m’hi a totes hores. Li obro la porta i li permeto que s’acomodi allà on em fa més mal. L’escolto, li dono la raó i quan crec que ja s’ha desfogat la tanco al quarto fosc fins l’endemà. Ho faig per supervivència. Ja em faig prou mal quan ensopego amb els cantells de les taules, i renego, i em lamento de la meva mala sort i del blau que em sortirà encara que m’hi passi la mà. No formo part del grup de persones d’intel·ligència avançada que, a més de no ensopegar, saben guardar perfectament als armaris de la cuina els envasos de tota mena, quadrats, rodons, llargs, petits, grossos, de vidre, de plàstic, els vells i els nous de trinca, els comprats amb punts al súper i els regalats amb una bossa de pasta fresca. I no només això, troben la tapa de la mida correcta a la primera. Són els que juguen al mateix equip dels que mai s’esquitxen amb l’aigua de l’aixeta de la pica, quan l’obres sense adonar-te que dins del pot de la sopa hi ha una cullera esperant-te cara amunt per transformar un rajolí en una font.
Cada dia procuro, també, reservar una estona a la contemplació. I ho faig sempre buscant un marc des d’on mirar. Les finestres són ideals. Es van inventar per això, per obrir-les i observar a través d’elles. No he trobat una altra manera de comprovar com avança el món que no sigui mirant-lo per un mateix forat. Si voleu veure com canvia la llum al llarg de les estacions trieu una finestra de casa i mireu cada dia com s’hi escola la claror i s’estén per l’estança, quines ombres projecta, com es transforma el color dels objectes depenent del mes de l’any. Mireu-vos, també, com canvieu vosaltres. De vegades buscareu la claror amb desig i gaudireu en sentir l’escalforeta a la cara i, en altres ocasions, correreu a baixar la persiana perquè no podreu tolerar la seva presència invasiva i irrespectuosa. Jo tinc dues finestres des d’on mirar. Una em projecta cap enfora i l’altra, cap endins, i no sé quina d’elles em fa més falta ara.
El meu fill petit treu la pols dels llibres i es queixa: «No serveix de res! La pols s’hi torna a posar de seguida!». Té tanta raó que no li responc. Estem envoltats de coses que no s’entenen, com que les forces polítiques d’aquest país siguin incapaces de pactar i que el wifi de casa meva no m’arribi a l’habitació però que pugui tenir al mòbil imatges de Mart preses des del vehicle Perseverance. «Perseverança!», li dic al meu fill, «Perserverança!». Quina gran paraula. És la que ens salvarà. No en trobo cap altra.
