Ha acabat una temporada atípica, sense espectadors, com ja ho va ser el final de la passada, pel que fa al futbol professional de competició, on el Barça només ha aconseguit la Copa, va tornar a ser eliminat de manera inqüestionable a la Lliga de Campions i no ha sabut competir per la Lliga en el darrer tram ni aprofitar les errades dels rivals madrilenys. Koeman va passar a la història del club blaugrana per ser l’autor de l’únic gol de la final de la Lliga de Campions d’Europa disputada a Wembley el 20 de maig de 1992. Actuava de lliure en l’equip que dirigia Johan Cruyff des de la banqueta. En la seva etapa com a jugador va ser qüestionat per socis, periodistes, aficionats i gent a qui el futbol no l’importava gens. El van titllar fins i tot «d’armari» per la seva corpulència i suposada falta de mobilitat i el consideraven un mal defensa. Però, en l’equip de Cruyff era una peça imprescindible. En la meva opinió, va ser un gran jugador, sempre ben col·locat, de manera que s’anticipava sovint a les jugades, tenia una extraordinària visió del futbol i feia passades de 60 metres que feien gaudir per la seva precisió als espectadors que veien els partits en directe des del camp de futbol. Era pràcticament infal·lible en el llançament de faltes i penals. Un jugador fonamental encara que alguns mai no van entendre el seu joc. En canvi com entrenador té mancances elementals que l’han fet passar sense pena ni glòria pel Camp Nou. Fixat pel president més nefast de la història del barcelonisme, superant fins i tot a l’ineficient Joan Gaspart, no ha sabut fer que els jugadors competissin en el darrer tram de la temporada. En l’aspecte positiu de la seva gestió cal situar el saber donar la cara en nom d’un club que tenia un president que s’amagava físicament, però que també amagava els papers compromesos de la seva nefasta gestió a casa seva, demostrant una covardia impròpia d’algú que es considera a si mateix un bon empresari. Koeman es va veure obligat a fer de tot menys d’entrenador: donar la cara per un president desaparegut, criticar els responsables d’un VAR que ha estat un esperpent tota la temporada, o les decisions d’uns comitès de competició, absurdes, controvertides i gens imparcials. Però, és clar, havia de ser l’entrenador d’un equip de transició i tot ha quedat a mig fer. Pel nefast context econòmic no va poder fer fitxatges i va haver de treure el talent del planter que sempre ha estat un valor inqüestionable a Can Barça. Va potenciar uns jugadors i en va ignorar uns altres. Mai no va tenir clar l’estil de joc que calia implantar, canviava de sistemes i d’alineacions i va acabar confiant en un bloc híbrid on hi havia molta joventut i molts avis que ja estant de tornada de tot. En cap moment va saber motivar ni als uns ni als altres i l’equip va acabar fracassant, no per errors puntuals o de manca de concentració, sinó per una desmotivació que Koeman no va saber contrarestar. Les noies del Barça femení han donat a tots plegats una lliçó de com s’han de fer les coses. Primer autocrítica, després esforç i treball, i finalment el compromís de voler ser les millors, ja que per alguna cosa estant en el millor club de la història del futbol mundial. A Koeman, tot plegat, li queda massa lluny.
