Els humans sentim autèntica basarda davant de tot allò que no està sota el nostre control. Per això inventem tota mena d’artefactes (teològics, econòmics, polítics o tecnològics) per assegurar-nos el domini de l’entorn. Tot aquest conjunt d’objectes materials o simbòlics constitueix la caixa d’eines de les que es val una societat concreta en cada moment històric determinat per tractar de solucionar els seus problemes.
A Catalunya, fa una dècada que una part de la societat va veure necessari incorporar una nova eina que considerava imprescindible per avançar: l’eina de la independència. Històricament, les noves eines apareixen vinculades a situacions de crisi social i política i aquest seria el cas català a partir de 2010. La demanda apareix, mobilitza una part important de la societat i les elits polítiques dominants, algunes d’elles empastifades de retallades i tacades de corrupció fins el seu més alt nivell, decideixen que aquesta pot ser la seva taula de salvació. Comença aleshores una carrera competitiva desaforada per demostrar qui te la millor eina per la independència, la més ràpida, la més bonica i la més engrescadora. Ens fan creure que el seu maneig es fàcil i no te conseqüències ni efectes secundaris. Molta gent, necessitada d’utopies a l’abast de la ma, s’ho creu i en fan motiu de la seva esperança.
Deu anys més tard, som on som. La nova eina no serveix. La independència no hi es ni se l’espera. El país està estancat. Les elits polítiques independentistes estan dividides. S’acaba de formar un govern en base a la necessitat però no en base a l’acord; només cal veure els circumloquis que utilitzen per fer veure que han acordat algunes qüestions en el document que han signat.
El nou president de la Generalitat afirma que vol resoldre el conflicte polític amb Espanya i avançar cap a la independència. No cal ser un politòleg expert per adonar-se que l’expressió conté una contradicció en el seus propis termes. O es resol el conflicte polític amb Espanya o s’avança cap a la independència. Però les dues coses a l’hora és impossible. Cal que comencem a dir les coses pel seu nom: el conflicte polític amb Espanya es solucionarà amb alguna nova reforma de l’Estatut, i/o un paquet de llei orgàniques específiques, i/o una reforma de la Constitució. Que, òbviament, s’haurà de votar en referèndum. Quan més aviat comencem a dissenyar les eines per aquest escenari, millor. El primer pas hauria de ser la constitució d’una taula catalana de partits, al voltant de la qual reconstruir el famós i fins ara inexistent consens del 80% de la societat . La taula amb l’Estat hauria de servir per guarir, en la mesura del possible, les ferides de les errades anteriors per part de cada banda. La taula catalana per acordar els escenaris de futur. I mentrestant, a governar, que falta fa després dels anys d’indigència del «torrisme», en els que el Palau de la Generalitat va ser poca cosa més que una barraca de fira.
