Després de les hiperventilades reaccions de tuitaires de sofà i tertulians de pagueta, amb l’abraçada de Jordi Cuixart al ministre Iceta i el cap de l’oposició Illa, diria que des dels Teletubbies no l’havíem muntat tan grossa per una sacsejada d’espatlles i sacsons. Potser en lloc d’eixamplar la base hauríem d’haver posat més esma en eixamplar els cervells, sobretot a l’hora de posar en dubte els principis d’una persona que els defensa amb la pròpia llibertat i que a hores d’ara és de les poques, per no dir l’única, que gaudeix de totes les confiances des de la majoria de la societat civil, més enllà d’encotillaments polítics i aparells de partit.
Malament si la veiem des de la mirada tancada de l’odi, aquella que ens impedeix obrir la ment per reconèixer que els dos personatges, al costat del representant de la no-violència, la dignitat i la força dels principis, van quedar més retratats que no pas abraçats i m’hi jugaria un pèsol que també avergonyits.
Costa veure la imatge, tant com acceptar que la ineptocràcia indepe es perd en afers menors i la ciutadania cada vegada està més farta de les ximpleries del processisme i més enyorada de l’independentisme; costa perquè la majoria no ho hauríem pogut fer i això és el que hauria de provocar el nostre respecte, el que mereix un gest honest que surt de la força de la convicció i el compromís. No ens equivoquem, gestos com aquest són els que ens manquen, els que no han d’avergonyir l’oprimit però ho fan amb l’opressor.
No ens posem nerviosos per l’abraçada de qui va dir: «Que s’acabin els linxaments i els insults entre companys de lluita compartida», n’hauríem d’estar més per les que no hem vist entre socis de govern; posem-nos d’acord i abracem-nos, perquè entre ells –corona, poder judicial, govern i oposició, exercit, cossos policials, poders econòmics i mediàtics– ja ho han fet.
Jo que soc prou gran per recordar una altra abraçada memorable, diria que la d’en Jordi té molt més a veure amb la dels monòlegs de Joan Capri que no pas amb la innocent dels Teletubbbies; parlo d’aquella en la qual l’humorista català, després de veure’s mal servit, mal tractat i estafat, envoltava les espatlles del defraudador tot dient-li: Abraci’m! Abraci’m, si us plau, perquè no ens tornarem a veure mai més, vostè i jo! En aquest país ens calen més abraçades de Teletubbie entre els del cinquanta-dos per cent, i més abraçades d’en Capri amb els que ja sabem, o no va d’això?
Per cert, respecte a l’altra airada polèmica de presa de possessió presidencial, vull dir la de «Les Segadores», em quedo amb l’humor de l’Òscar Andreu quan avisava: «Espereu al concert del Palau de la Música quan entonin el Cant de la senyora. Tot plegat, anem en compte que no ens passem de frenada.
