El panorama polític sembla que es va definint, si bé no pas aclarint. Després d’una inacabable negociació –que va fer aflorar els nervis a tothom– sembla que que ja tenim Govern de la Generalitat. Un Govern que és, de fet, un apèndix territorial d’una administració estatal i amb una autonomia formalment limitada i a la pràctica intervinguda totalment. Que des d’aquí, òbviament, es poden fer algunes polítiques socioeconòmiques, ben segur, però en cap les que necessitaríem. Des del 1978 tot va quedar ben lligat perquè el control centralitzador de l’Estat es mantingués ferm. Per tant, una importància molt i molt relativa sobre la força real de la Generalitat i de qui la gestiona. L’única potència que té, juntament amb el Parlament, és la visualització, dins i fora, de l’existència d’una estructura representativa d’una nació històrica que ha de servir per donar continuïtat governamental i institucional el dia que es produeixi el trencament definitiu amb l’Estat espanyol. I és indispensable que no la gestionin, doncs, els espanyolistes (de dretes o d’esquerres, tant se val!), ja que l’acabarien de rematar.

Un trencament que no s’ha produït encara perquè hi ha molta contaminació mediàtica, guerra bruta, repressió judicial i física i, sobretot, per falta d’ambició, por o excés de prudència de qui ho havia d’activar. Recordem que ja fa cinc anys que Joan Coma, regidor aleshores de la CUP, va deixar anar una expressió popular que diu que «per fer una truita cal trencar els ous». Una cosa òbvia. I nosaltres hem cregut que això de la independència es podia fer de manera democràtica i elegant, sense risc. Només fent manifestacions multitudinàries i votant-la després d’una campanya en què els del sí i els del no es dediquessin a seduir elegantment els votants amb arguments, encara que alguns fossin només sentimentals. Hom pensava que al segle XXI és el que tocava. Potser en altres indrets del món, de llarga trajectòria democràtica, sí, però no pas aquí.

Per tot plegat, a molta gent, tots aquests anys de lluita democràtica s’han fet molt llargs, feixucs i, en part, desmotivadors. Però com que els catalans tenim molta capacitat de resistència, som imaginatius i sabem riure i ser irònics de nosaltres mateixos. Ho podem veure al llibre de Víctor Colomer Contes tristos del procés, 28è premi de narrativa de la Vila d’Ametlla de Mar, editat per Pagès. Molt divertit!

La gran quantitat d’estratègies per anar avançant han creat un còctel de difícil digestió. Cal ser conscient que això a curt termini no canviarà i caldrà en algun moment fer pinya, com demana assenyadament el poble ras. Convé, doncs, primerament conèixer quin peu calça cadascú i obrar en conseqüència. És el que planteja Alfons Durán-Pich, autor de Memorial per als desmemoriats. De l’1 d’octubre de 2017 al 14 de febrer de 2021 (Parcir Edicions Selectes). Amb el seu verb contundent ofereix un retrat magnífic del panorama dels darrers anys, despullant sense manies les misèries del partidisme professional de baixa volada i la guerra bruta dels grans poders polítics i econòmics que es mouen per darrere d’unes institucions teòricament democràtiques i transparents, però que a l’hora de la veritat no ho són gens. Cal, per tant, més anàlisi de la realitat, generositat interna i, naturalment, intel·ligència per trencar d’una vegada els ous.