Si el meu admirat antropòleg Marc Augé en fes un estudi professional, n’obtindria unes conclusions trencadores. Seria mordaç respecte dels mantenidors de la tradició més ortodoxa. El descobridor i teoritzador dels «no-llocs» sabria enfocar en un punt crític adequat, ens concretaria el seu valor social real i potser sabria on dur la gran festa berguedana, una de les més potents de tot Catalunya. Ell la valoraria amb asèpsia i, sobretot, amb objectivitat. Allò tan mancat en aquest àmbit sociofestiu quan se’n fan anàlisis i valoracions en clau domèstica.

El savi francès parla habitualment de sobremodernitat, o sigui, de l’acceleració de la història perquè el present està sempre en canvi. Tot i que el moment patumaire sembla aturat pel coronavirus des de fa dues edicions, la seva teoria principal també es compleix aquí. No se celebra per segon any consecutiu, però, malgrat això, subterràniament passen fets noticiables a tot ritme mentre res canvia estructuralment. Romanen ben visibles en qualsevol anunci públic les servituds, els atavismes, l’endogàmia i la cooptació. Al meu entendre, factors que l’anquilosen i tamponen renovacions com la generacional.

Amb permís de les ara omnipresents autoritats sanitàries, és adequat preguntar-se si tornarà tal com la coneixem, o sigui, aquella celebració de «bàrbars», segons les paraules d’un trampós rei d’Espanya després d’una visita seva antiga. És a dir, mentrestant ens hem d’anar preocupant, si pot ser sense improvisar, si serà possible en alguna ocasió, que ho serà, tornar a ubicar milers de persones atapeïdes a la plaça de Sant Pere. Observaré interessat si la refracció al canvi vencerà l’evolució necessària en tota activitat humana.

En clau de lideratge, l’Ajuntament i les colles de les comparses són els que manen. En tots ells conviu una lluita desigual entre conservadors i transformadors. L’anunciada (i anul·lada hores abans) passada silent de comparses amb set-cents ciutadans observant-la asseguts és només una anècdota clarificadora. I un avís respecte de les dificultats properes. Sobretot si no hi ha un comandament rotund. Amb tots els antecedents, la història i la tradició de concentració de masses humanes a Berga per Corpus és (era) l’oportunitat única per presentar-la per a una prova covid. Amb control d’accessos, testos antígens i tota la resta de la fórmula mèdica. Una aposta que no es podia deixar passar. Les dues accions, la passada callada i un salt de Patum sanitàriament regulat no s’han produït segons les autoritats locals per culpa de la Generalitat. Escoltant les explicacions vagues, centrades sobretot en la manca de resposta i de claredat per part del Govern català, es presenta com una posició acomodada o poc proactiva. Si no responien a la conselleria, calia forçar les contestes, prendre la iniciativa, forçar la consumació dels fets, aportant diners per les proves mèdiques a fer i, per damunt de tot, treure un ganes inajornables per posar-ho en marxa. El no-resultat i les excuses de rigor els deixa (una vegada més) despullats com a gestors.