El mes de gener passat la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran de Manresa va comparèixer davant el ple de l’Ajuntament per traslladar les queixes dels seus representats contra els bancs. Molta gent d’edat avançada no pot seguir el ritme de la digitalització i es fa un embolic als caixers automàtics, que són les úniques sortides que les entitats els ofereixen per als seus tràmits. De vegades troben un empleat generós que se salta el protocol i els dona un cop de ma; moltes altres vegades, ni això. Els regidors manresans van aprovar per unanimitat instar els bancs a millorar l’atenció al client i a fer més extens i comprensible el tracte directe, és a dir, a fer efectiu el dret a parlar amb un empleat de carn i ossos disposat a resoldre problemes. Això ho va aprovar l’Ajuntament de Manresa, insistim, per unanimitat. Ahir la mateixa plataforma es va manifestar pel mateix motiu davant l’oficina bancària del Passeig que havia estat seu central de la Caixa d’Estalvis de Manresa i ara és una sucursal del BBVA. Una de les poques que encara no han tancat. La concentració és un símptoma eloqüent del cas que han fet els bancs a la resolució municipal del gener. Com si sentissin ploure. Les altes instàncies dels bancs no se senten obligades pels acord municipals que apel·len a la bona voluntat; només es mouen per interessos econòmics o sentències fermes. Se suposa que estem en una economia de mercat i que els mecanismes de la competència treballen a favor del consumidor, però la teoria falla quan el mercat és oligopolista, és a dir, quan molt pocs es reparteixen el pastís. En una situació de veritable competència els avis (amb l’ajuda dels nets) traslladarien els comptes a aquell banc que els tractés millor, que els atengués en persona i que no tanqués oficines de barri, però aquest banc no existeix i cap dels existents se sent convidat a transformar-s’hi. Potser el banc públic que vol crear el nou Govern de la Generalitat podria fer aquesta funció: un banc de tots amable amb tothom.
