Llegeixo proclames estampades a samarretes, eslògans de publicitat a tot arreu, bàners que m’apareixen cada vegada que entro en una pàgina web, reflexions enginyoses a xarxes socials, però la frase que més m’ha agradat darrerament me la vaig trobar en una botiga d’un poblet. Hi vaig entrar per una suma de circumstàncies que és difícil que es tornin a repetir –abans pensava que els moments tenien segones oportunitats, ara ja sé que no. Per atzar, em vaig fixar en un clauer que penjava d’un expositor i que reproduïa la frase següent: «No soc moderna». Vaig sortir a fora sense comprar-lo però amb la certesa que havia trobat una bona definició de mi. Mai he estat moderna. Ni quan era (més) jove i se suposava que per edat em tocava. Em sembla que la cosa més moderna que vaig fer a l’adolescència va ser comprar-me uns escalfadors horrorosos. La idea de no ser-ho –de ser antiga, per contraposició– m’encaixa. M’hi sento tan còmoda que trobo a faltar un decàleg amb els preceptes que hauria de complir avui una persona, diguem-ne, actual. Veig la meva silueta reflectida en un aparador i reconec la dona de sempre, la que m’acompanya allà on vaig, la que camina quan li ho dic, la que parla, la que calla, la que envelleix per mi. I també hi veig la mateixa que va anar a Eivissa de final de curs amb un biquini groc i que va dormir en una habitació que feia olor de nou.
Perquè un pensament n’encadena un altre, i seria injust i massa simple concloure que no soc moderna perquè no tinc edat per seguir les noves tendències, que m’he plantat just al mig, ni al principi ni al final del camí. I em sento gran però no en soc pas tant. Com una nina russa, soc totes les que he estat i totes les que he estat són aquí. I no soc cap raresa de la natura, ni cap excepció digna d’estudi. Conec altres persones que asseguren ser víctimes del mateix fenomen. No m’he tatuat res a la pell però la tinc plena de senyals. Soc heterosexual, dona i mare. Una combinació avorridíssima i convencional i, ves per on, no em considero cap de les dues coses. No soc moderna perquè no sé quines són les cançons de moda, no he vist el vídeo del ‘Luisvi’, m’estimo més caminar que córrer, un paisatge que una pantalla. I tot això em passa aquesta setmana perquè s’acaba un altre curs escolar. I és aquesta parada obligada del calendari anual la que em sacseja irremeiablement cada mes de juny. Un curs més per a ells. Un any més per a mi. I els meus fills, que sembla que em llegeixin el pensament, em diuen que no tinc molts anys, que el que tinc és molta vida. La meva, que és ben meva, i la d’ells, que és ben d’ells.
