Segur que alguna vegada us han convidat a un casament i us han causat un bon maldecap; perquè t’agafa en un mal moment econòmic, saps que el preu del menú convertit en taquilla inversa de l’enllaç et costarà una picossada, t’hauràs de comprar roba de marca per no fer el ridícul a la foto, i a més hauràs de posar-hi bona cara encara que no aguantis el que tens al costat.

El problema que es va encetar a Can plaça de Sant Jaume quan els van convidar al sopar amb el monarca, aquest que no fa gaires dies esperonava el «a por ellos», no és comparable; si hagués estat un casori rai, en això el Molt Honorable ja en té els somriures pelats; aquí es tractava, a més de ser cornut i pagar el beure, de decidir qui feia el paperot i tenia un estómac prou fort per assistir-hi sense tenir un mal profit ni buidar les reserves d’Almax de Palau.

Els dies anteriors a la posada en escena del compromís entre l’empresariat català, el Govern espanyol i la casa reial, amb la benedicció del nou executiu de la Generalitat, van ser de més tensió que la provocada pels guionistes de la pel·lícula de Stanley Kramer; sobretot per la incògnita de qui faria el paper de Sidney Poitier, que al final va recaure en la flamant consellera de la Presidència, Laura Vilagrà. En aquest cas, i desvelat el repartiment del vodevil de la nit de dimecres, no sé si la convidada mereix un oscar per la seva interpretació, però sí que estic convençut que s’hi va trobar tan incòmoda com l’actor nord-americà, entre altres coses perquè qui havia de seure al seu costat no era l’entranyable Spencer Tracy.

Els polítics només et cauen bé quan has pogut conèixer una part de la seva dimensió més humana, recordo fa molt anys, quan la Laura feia poques setmanes que era alcaldessa de Santpedor i jo pocs dies de director de Flaix FM a Manresa, que em va tocar presentar un acte de lliurament de premis de la Jove Cambra celebrat en un restaurant del poble d’en Pep Guardiola; ella el presidia com a màxima autoritat local, ens coneixíem d’haver coincidit en altres ocasions, i quan li va tocar fer el discurs protocol·lari de benvinguda va pujar a l’escenari, em va estrènyer la mà amb força i em va deixar anar a l’orella: «Dona’m ànims, perquè això de parlar, i encara més amb un auditori tan encorbatat, em fa tremolar». No hi ha dubte que n’ha après i ho ha superat amb nota, però aquell gest espontani ple de sinceritat és la causa que me l’hagi mirat sempre més amb confiança i m’hagi preguntat, amb morbosa curiositat, quina mà amiga deuria tenir a prop dimecres passat per poder-la estrènyer; això sí, sense cap enveja, perquè n’estic ben segur que si la va trobar, visionada l’escena, com a mínim deuria anar a parar al servei de traumatologia d’ossos amb un diagnòstic complicat.