Seure al voltant d’una taula per parlar, i per negociar després, ja és per si mateix un bon pas endavant en el panorama de les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya. D’entrada, implica una voluntat de respecte i de mínim reconeixement que obre una petita via de solució en un conflicte espinós que no és fàcil de resoldre. Tanmateix, seria segurament poc realista fer-se gaires il·lusions.
En primer lloc, perquè l’única novetat tangible que s’ha produït en els darrers temps és l’indult dels presos independentistes. No voldria tampoc minimitzar la importància d’aquesta decisió de Pedro Sánchez, que li ha merescut moltes crítiques de l’espanyolisme més ranci i que, evidentment, amoroseix la ferida oberta que hi havia enmig de la societat catalana. El problema és que és tan sols un primer pas, important, però alhora notòriament insuficient mentre continua vigent el tema dels exiliats i processats i la bogeria del Tribunal de Cuentas. D’altra banda, tothom sap que Sánchez va promoure els indults per intentar de maquillar la imatge d’Espanya davant l’acord anunciat del Consell d’Europa i la previsió de les sentències que, més tard o més d’hora, aniran caient.
En segon lloc, tampoc no podem llançar les campanes al vol perquè les posicions inicials de les dues parts que s’asseuran a la taula el setembre són terriblement distants. Encara que sabem que la política és l’art del compromís i encara que coneixem el funambulisme del primer ministre espanyol, costa d’imaginar per on podria iniciar-se algun tipus d’aproximació o d’entesa. Per tant, l’escepticisme general està servit, a totes bandes.
De tot plegat, el que sí que costa de comprendre és l’absència d’un posicionament per part del govern d’Espanya, més enllà, naturalment, de deixar-ho tot tal com està. Costa d’entendre que continuïn passant els anys sense que ni l’Estat espanyol en el seu conjunt ni el seu govern en particular tinguin cap oferta per formular amb relació a Catalunya. El passat recent ja el sabem: sentència del Tribunal Constitucional del 2010 i, molt més ençà, article 155, garrotada i repressió general. Però amb aquest bagatge no es pot anar a cap taula de negociació, ni es pot pretendre que els catalans ho oblidin tot en quatre dies. Quina és la proposta espanyola per encarrilar el contenciós i oferir-li alguna sortida? No se sap.
A l’altra banda, almenys, la posició de Pere Aragonès sí que és clara: fi de la repressió (és a dir, amnistia) i una via per canalitzar el conflicte (és a dir, referèndum acordat). S’hi pot està en desacord, naturalment, però és un trajecte que pot tenir un recorregut. Més que res perquè, com ha recordat el president de la Generalitat, ell mateix, que és sobiranista, no s’asseurà pas a la taula exigint la independència de Catalunya, sinó proposant un mecanisme de consulta que s’adreça a la totalitat dels ciutadans, tant els partidaris del sí com del no.
Així, doncs, benvinguda sigui la taula, com han estat benvinguts també els indults. I disposem-nos a veure, amb tots els escrúpols que són del cas, com s’obre camí un recorregut tan enrevessat i difícil.
