No sé si som prou conscients que tots els elements que hi ha a la Terra, i que permeten la biodiversitat animal i vegetal, són els que són des dels orígens del nostre planeta. No se n’hi ha afegit mai cap més des de fa milions anys. Diuen els estudiosos que una singular confluència de tots ells va donar lloc a la vida. I nosaltres, l’espècie humana, fa relativament molt pocs anys que hi som. Però la capacitat de transformació és, ben segur, immensa respecte a altres espècies actuals o que ens han precedit. Especialment als dos-cents anys darrers, l’ocupació de noves terres, l’explotació del medi natural, la contaminació creixent, etc. ens estan portant al límit del col·lapse mediambiental. No sé si això té realment importància per a la Terra com a tal, vist amb perspectiva temporal geològica, però ben segur que en té per a nosaltres mateixos. Si no som capaços d’adaptar el nostre creixement i ens fem sostenibles, el desastre sembla evident.
Tinc la sensació que, més enllà de discursos, no tenim encara la sensació d’estar en situació d’emergència. El canvi climàtic, les pandèmies, la desforestació, la mobilitat anàrquica i excessiva, etc. ens les creiem a mitges. I hi contribueix el fet que el ritme del canvi i les seves conseqüències és relativament llarg per a les nostres vides, però molt curt en l’àmbit planetari. Igualment, els debats sobre l’energia neta i sostenible no acaben d’estar alliberats de prou maduresa i generositat i s’hi barregen sovint interessos econòmics. És el cas, per exemple, de l’energia eòlica, que tothom creu necessària, però ningú vol veure a l’horitzó, a prop de casa seva, els molins de vent que la generen.
També contribueix a aquesta falta de consciència la falta d’un consens generalitzat a causa, probablement, dels diferents graus de riquesa i de desenvolupament –material i espiritual– dels països i cultures que constitueixen la humanitat. I que els treballs i els discursos dels entesos venen a vegades mancats de prou claredat i dels matisos adients. És el cas de la confusió entre ecologia i ecologisme. Diu Ramon Folch, ecòleg que va dirigir la magna Història natural dels Països Catalans (ed. Enciclopèdia Catalana, 1984-1992), que no hi ha ecologisme (que és un moviment social) sense una bona anàlisi ecològica, és a dir, científica. Ell diu que és un ecòleg ecologista, però que ambdues coses no volen dir pas el mateix. I, a més, practicar un ecologisme light i d’aparador, amb quatre coses sostenibles i després consumir compulsivament no serveix de gran cosa.
Està bé reciclar, però potser és més important no generar tant material d’un sol ús o de vida efímera. I fer que les màquines i els estris en general que utilitzem quotidianament no caduquin tan aviat. No té cap sentit que estiguem obligats a comprar nous aparells quan la majoria es podrien reparar i allargar-li la vida útil.
Val la pena llegir, doncs, el nou llibre que aquest autor acaba de publicar, Abecedari socioecològic. Diccionari portàtil parcial i accidental (ed. Mètode, Universitat de València), molt oportú i alliçonador.
