«Silenzio Bruno!», crida el protagonista de Luca, la darrera petita joia de Pixar, quan vol fer callar la veu que tots tenim dins del cap i que massa vegades ens diu que desistim de fer una cosa perquè ens farem o ens faran mal.
A la pel·lícula, Luca és un petit monstre marí que surt de l’aigua per endinsar-se en el món dels humans. Ho fa d’amagat, per no ser descobert en un poble obsessionat en caçar allò diferent, i junt amb el seu amic Alberto, que és qui l’ajuda a combatre les pors interiors, la veu de la consciència que ell ha batejat com a Bruno. «La solució és fàcil, no escoltis el Bruno, crida: silenci Bruno!», li aconsella abans de llançar-se tots dos muntanya avall en una vespa atrotinada. I ell s’ho fa seu, «Silenzio, Bruno!»
Luca, a més de provocar unes ganes boges de visitar la Ligúria italiana, és un cant a no renunciar a ser qui ets, a fer front a les pors i a perseguir el teu somni, ja sigui aquest encarar una baixada ben dreta amb una bicicleta sense frens o viure amb normalitat tot i no complir els estàndards que la societat que et rodeja ha marcat com els correctes. Aquesta és la segona lectura del film, més profunda. Dos éssers ben normals, però que els altres consideren monstres per ser diferents.
La batalla contra el Bruno comença dins d’un mateix, cert. Acceptació i valentia. Però també cal que, un cop s’hagi fet el pas i dit prou a les pors, entre tots garantim una societat capaç d’acceptar i acompanyar. Estendre la mà a tothom; a les persones que vulguin viure amb total normalitat amb altres del seu mateix sexe, a les que vulguin viure soles, a les que vulguin fer-ho però amb un sexe que no és amb el que han nascut, a les que tinguin la pell d’un altre color, a les que pensin diferent. La llista és llarga, però aquesta, precisament, hauria de ser la gràcia i no un motiu d’opressió. Segle XXI, iPhones, I+D, likes..., són paraules que venen la imatge d’un món avançat, però que manté un tint ranci en els seus fonaments.
Ho deia el periodista surienc Francesc Garriga la setmana passada arran de la mort del jove Samuel Luiz a la Corunya: «És important que les agressions homòfobes siguin rebutjades de forma unànime, no només del col·lectiu afectat». Té raó. Igual que no es pot mantenir la boca tancada i girar la mirada davant d’un comentari racista o un comportament masclista. És obligació de tots denunciar-ho i no ajudar a perpetuar-ho. Davant les intoleràncies i els partits que les recolzen, cal cridar, i no només per dins, «Silenzio, Bruno!».
