L’historiador Daniel Díaz Esculíes ha publicat recentment Fusells, baionetes i sabres. L’exèrcit espanyol i Catalunya 1898-1923, de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, quan es compleixen 100 anys de la batalla d’Annual, on moren al voltant de 8.000 soldats. Són els últims 25 anys de monarquia constitucional, 23 dels quals corresponents al regnat d’Alfons XIII, enmig de la crisi de la Restauració que va del 1902 al 1923. És un període molt turbulent, de crisi profunda a l’Estat espanyol, amb l’impacte econòmic i emocional del 1898, on la burgesia catalana tenia els mercats protegits de Cuba i les Filipines. Espanya, que ja era una potència de segon ordre en el context internacional, s’adona que no és ningú. El catalanisme es converteix en parlamentari: neix la Lliga Regionalista el 1901, quan els militars tenen una forta convulsió, mentre als polítics no se’ls exigeix res. És un fracàs col·lectiu, en què l’exèrcit rep crítiques sobretot a Catalunya, amb el sector industrial de mentalitat burgesa i defensora del liberalisme. Els militars espanyols tenien un sentit de l’honor medieval que no encaixa al nostre país. Es reboten i assalten impunement el setmanari humorístic !Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, dos mitjans controlats per la Lliga Regionalista. Els militars actuen corporativament i imposen la llei de jurisdiccions per sotmetre a tribunals militars els atacs contra la pàtria. Condicionen els governs, fan saltar ministres i determinen la vida espanyola.
Quan Catalunya reclama autonomia, els militars es posen nerviosos i temen que es pugui produir la independència. No coneixien Catalunya, alimentats per les doctrines del jacobinisme, des de Menéndez i Pelayo fins a Cánovas del Castillo. La por al catalanisme polític i al moviment obrer faciliten la dictadura de Primo de Rivera el 1923. El pànic de l’exèrcit és constant i elabora un discurs molt agressiu, violent i colonialista contra Catalunya. Als militars, els dolia molt que una part important de la burgesia fos catalanista: els sectors més reaccionaris d’aquesta burgesia van donar suport a Milans del Bosch, però la majoria no. En opinió de l’autor, hi ha un gran paral·lelisme amb els fets que passen ara a Catalunya, com la intervenció dels militars demanant la unitat d’Espanya, la posició del rei o les cartes que escriuen demanant la liquidació de milions de persones. Mai han entès que la societat catalana vol canalitzar un tipus de sortida. Aleshores, va ser la Mancomunitat que representava la unió administrativa de les províncies, amb un gran valor simbòlic, ja que parlava en nom de tot Catalunya. Aquest catalanisme va fracassar en l’obtenció de l’Estatut d’Autonomia el 1919. El missatge de la Lliga era regeneracionista amb la intenció de transformar Espanya, aliada amb Portugal i amb projecció cap a Amèrica. Propòsit que no va ser mai entès per l’oposició sistemàtica dels militars, que mai no es van fiar de Catalunya. El pròleg és obra del monjo i historiador Josep Massot i Muntaner, amb qui li uneix una amistat personal de fa anys, que no dubte en posar-li nous deures. Daniel Díaz ha escrit 11 llibres i ha publicat més de 50 articles especialitzats, fonamentalment sobre la Catalunya contemporània. Un dels primers a felicitar l’autor ha estat l’historiador britànic Paul Preston que n’ha remarcat l’originalitat de la temàtica, amb un discurs molt entenedor vista la complexitat del tema.
