Tres dies

«Vaig trobar-te perquè no hi ha cap cosa isolada a l’univers», escriu Manuel Forcano. I encara que aquestes paraules que encapçalen un poema d’amor preciós poden semblar desavinents per parlar de malaltia, a mi em remeten a la pandèmia i a la impossibilitat de fugir-ne. Podem dissimular i fer veure que aquest malson no és cosa nostra, que és cosa d’ells –com dèiem abans quan s’espatllava la televisió–, i negar-nos a admetre que en som causa i conseqüència. «No hi ha cap cosa isolada a l’univers», repeteixo. I m’ho crec. I un cop sabut, ens cal acceptar-ho, pair-ho, sense fer-nos-hi mala sang, que si ens en fem ens trobarem pitjor, i emmalaltirem de pena. No podem perdre l’agost, ni els dies de juliol que ens queden, ni aquesta calor intensa que et deixa el cos xop, ni les nits que s’allargassen sense ganes d’allitar-te i que, també, marxaran al mateix lloc on se’n va tot, al final de la fila. Les nits bones s’acaben i duren incomprensiblement igual que les dolentes. Tant fa que les destinis a embadalir-te amb les estrelles o a mirar-te el melic.

Una amiga em deia per telèfon la setmana passada que estava a punt de sortir de la quarantena per covid, i se n’alegrava. «Ja gairebé acabo!», em comentava. «Només em falten tres dies que passaran de pressa». I jo l’escoltava amb atenció i pensava que a mi només em faltaven els tres mateixos dies que a ella però per a una altra cosa, per acomiadar les vacances, i desitjava egoistament que fossin de vida lenta. Una altra dona m’explica que li han programat el part, que ha de parir en tres dies com a màxim. Tres dies que li canviaran la vida per sempre. I està pendent del telèfon i del seu cos, i es mira el melic perquè ella sí que és el centre del món. I espera que arribi aviat i no té pressa perquè arribi perquè encara que sigui una criatura desitjada fan vertigen els salts al buit.

«Se’m va acabar de cop / rodar esgarriat com les gotes de pluja / quan les empeny el vent. / No vam voler que quedés intacte / cap desig, i quin desgast / les mans fent carreres / amb la llengua fora / per la pell. / Que bells els nostres cossos, / com els dels nedadors / quan allarguen els braços / per guanyar el cap del carril. / Hi ha records on el sol no deixa cap raconada d’ombra», continua el poeta. Coneixem el mantra: rentat de mans, mascareta, poca vida social. Però per suportar-ho ens calen més coses: paciència, amor i poesia. La paciència necessària per arribar fins al final, i l’amor i la poesia que s’entrellacen, gestos i paraules que ens fan la vida més intensa, més profunda, tant fa que duri tres dies o l’eternitat.