El gos en un pos. El mes passat sor Lucía Caram va anar a veure el papa Francesc al Vaticà i s’hi van estar tres quarts d’hora. En paràmetres diplomàtics seria una reunió molt extensa. Quan un cap d’Estat o de Govern aconsegueix més de mitja hora es considera un èxit. Però cal entendre que la trobada es produïa entre dos argentins exiliats, allunyats de la seva terra, envoltats de gent d’un altre tarannà (i el Papa, a més a més, envoltat de taurons i caimans). Segur que van aprofitar l’ocasió per fer una mica de pàtria emocional, i ja se sap el que diu l’acudit: si Déu fos argentí (no, Maradona no compta, i Messi tampoc), la creació encara aniria pel dimarts. A banda de l’intercanvi d’enyors, van parlar de la feina solidària de la religiosa, i aquesta va aprofitar l’avinentesa per recordar-li la invitació de visitar la ciutat l’any que ve, en el 500 aniversari de l’estada de sant Ignasi. «No sé si podrà venir», va explicar llavors a aquest diari. Ara s’ha esplaiat més: «No em va donar cap esperança». La periodista Gemma Camps explicava el perquè del pessimisme: segons sor Lucía, la visita trencaria la filosofia papal de viatjar només als llocs on la seva presència és convenient perquè s’hi viuen situacions de conflicte o necessitat. I en comparació amb els múltiples desastres que assolen el planeta de cap a cap, o dels indrets on els catòlics la passen magra en un entorn hostil, Manresa és un oasi de pau, on si va poca gent a missa és per falta de ganes i no a causa de cap persecució. Per tant, és improbable que l’home de blanc sigui la providència exterior que solucioni els problemes de la ciutat per la via de la promoció turística. Caldrà cercar aquest mannà en un altre indret, i el govern municipal creu haver-lo trobat els fons europeus Next Generation, als quals vol acollir un Pla Integral per la Revitalització del Centre Històric. Per desgràcia, als Next Generation els passa com a l’agenda de viatges del Papa: tots dos tenen més peticions que possibilitats d’atendre-les.
