La història mostra els efectes perversos que de vegades el poder opera sobre els qui l’exerceixen. L’ànima més temperada que s’endinsa en els laberints de la política amb les millors intencions de servei, i assoleix llocs de comandament, ha de fer grans esforços per no caure en la temptació autoritària, més intensa com més alta és la posició. No cal dir en el cas dels qui ho fan atrets pels pecats capitals de la supèrbia, l’avarícia, la gola o la luxúria, o amb l’enveja i l’ira com a motors de la seva ambició (el pecat que falta, el de la peresa, és en canvi un destorb per a l’objectiu). És pel coneixement d’aquestes febleses humanes que els il·lustrats van proposar la teoria de la divisió de poders, que als Estats Units es va batejar com «controls i equilibris»: que cap institució no acumuli massa poder i es frenin les unes a les altres. El neguit per la temptació autoritària és ben justificada en aquesta nostra Europa que va patir el feixisme i el nazisme la primera meitat del segle passat, l’estalinisme durant moltes més dècades, i entre nosaltres, el franquisme, que era una dictadura legitimada per una insurrecció militar (per si cal recordar-ho). És doncs comprensible que ens preguntem constantment si els que manen estan retallant llibertats amb abús d’autoritat. La pandèmia ens va convertir en tolerants i complaents durant els primers i dramàtics compassos, i vam actuar com a bons xaiets disciplinats amb força convenciment, però al cap d’un any i mig, i malgrat la successió de les onades i l’alarma dels metges, tornem al qüestionament de les mesures. Ja s’està obrint el debat sobre permetre l’accés als locals públics només als qui mostrin un certificat de vacunació o test negatiu. «És discriminatori», s’acusa, especialment perquè la vacuna encara és a mig distribuir. Però també és discriminatori no poder conduir sense carnet ni fer de metge sense carrera i títol. No tot està permès a tothom, en una societat imperfecta. Però tota limitació s’ha de justificar molt bé.
