Marià Manent (1898–1988) i Marià Villangómez (1913-2002), autors reconeguts amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del1985 i 1989, respectivament, van ser dues personalitats importants de la nostra vida cultural. Tots dos van tenir una trajectòria literària en què van alternar la construcció d’obra pròpia amb una dedicació exigent i persistent a la traducció. Tots dos van contribuir decisivament a dignificar la literatura catalana en un període tan dur i ple de limitacions com ho va ser el franquisme. Si Manent ho feia des de Catalunya, Villangómez ho feia des d’Eivissa. Tots dos van actuar amb un nítid sentit de responsabilitat en una etapa de fragilitat col·lectiva. Allunyats del protagonisme públic, del barroquisme ampul·lós o del joc experimental, Manent i Villangómez eren escriptors d’un sòlid bagatge cultural i d’una honestedat i una coherència exemplars. Veritables humanistes, van orientar la seva literatura cap al rigor, l’austeritat, la contenció i la claredat, des d’una vinculació essencial amb la natura i una vocació reflexiva, d’elaboració intel·lectual i de bellesa formal que els acostava als postulats del Noucentisme i del Simbolisme, però des d’una aproximació del tot personal. Manent i Villangómez van ser amics i s’inspiraven en ideals estètics propers. Com que vivien separats pel mar, van mantenir una correspondència. Recentment Neus Giménez Tur ha publicat les cartes que van intercanviar: Uns béns compartibles: l’epistolari de Marià Manent i Marià Villangómez (1954-1987), un títol que remet al d’un dels llibres més destacats de Villangómez, Els béns incompartibles (1954). El volum, introduït per un pròleg il·luminador de Felip Cirer, inclou, a més, una introducció excel·lent i unes conclusions encertades de la curadora, un brillant epíleg de D. Sam Abrams, un índex onomàstic, una bibliografia i uns apèndixs interessantíssims on trobarem la reproducció d’algunes de les cartes originals, traduccions acarades de Manent i Villangómez dels mateixos poemes de William Butler Yeats, articles memorables de Josep Pla sobre Manent o de Joan Triadú sobre Villangómez... Homes més aviat reservats i poc proclius a la vida social van fer d’aquest intercanvi epistolar una d’ocasió de fraternitat, d’encoratjament mutu i d’afirmació d’una sensibilitat en què es reconeixien. L’any 1954, Manent escrivia a Villangómez sobre Els béns incompartibles: «Té una admirable unitat, tot i la riquesa d’estímuls i d’imatges. La profunda generositat que és a la rel de tota creació artística genuïna anima aquests poemes inoblidables, fa perfectament compartibles els béns que el poeta tenia per un heretatge intransferible, amurallat en la seva singularitat última». L’any 1975 Villangómez elogiava així El vel de Maia. Diari de la guerra civil (1936-1939), amb què Manent havia guanyat el Premi Josep Pla del 1974: «Llibre de precisió, d’un gran art d’escriptor, d’emoció expressada amb sobrietat».
