Un Barça sense Leo Messi va guanyar la Juventus de Cristiano Ronaldo. D’acord, és el Gamper: per als rivals, un partit més de pretemporada; per als blaugranes, el trofeu anual del club i, a més a més, el primer partit sense Messi, l’estrena de la nova normalitat. Aquesta sí que serà una nova normalitat, i passarem dies trobant-la anormal abans que no ens hi acostumem. Una part del públic escampat per les grades del petit estadi invocava el nom de la superestrella argentina com a mostra de disgust i va rebre amb xiulets les toies més ben pagades de la plantilla que no s’ha volgut rebaixar la nòmina; aquests jugadors necessiten desmentir la messidependència per no ser el blanc de totes les invectives. Si el partit s’hagués celebrat segons els cànons prepandèmics, en un Camp Nou ple d’espectadors, l’esbroncada hauria fet tremolar el formigó i el pentinat de Joan Laporta. L’equip sortia motivat per argumentar la justícia dels sous estratosfèrics que han contribuït a no poder pagar el del pibe, i les noies del femení, que van apallissar sense pietat les rivals de la mateixa Juve, havien de demostrar autoritat col·lectiva després d’haver aconseguit despatxar l’entrenador. Les victòries fan perdonar molts pecats i moltes faltes, mentre que les derrotes són delictives i imperdonables per elles mateixes. Només els grans atemptats contra la moral de cada època –ara mateix, els abusos i assetjaments sexuals o, en un altre terreny, la sospita de tebior en l’amor a la bandera– són imperdonables; com a la cançó, la resta esdevé cosa «passada, escombrada, oblidada» quan la pilota entra, quan baixa la bandera de quadres, quan se signen els primers decrets presidencials i, especialment, quan es dicta el «comunicat de guerra de la victòria». La posició de guanyador absolut confereix l’absoluta capacitat no només d’escriure la història sinó d’explicar el present més enllà de la realitat; per la resta, vae victis, ai dels vençuts.
