Elisenda Paluzie diu que patirem. Que si Catalunya vol ser independent, «caldrà passar setmanes o mesos d’un determinat caos, d’un conflicte d’autoritats», per la qual cosa caldrà que la nova autoritat catalana «tingui la suficient força perquè sigui reconeguda». Per a la presidenta de l’ANC, aquesta «transició dificultosa» evidenciarà «el fracàs» que va suposar «apel·lar al diàleg amb l’Estat» després de l’1 d’Octubre. Per la seva banda, el president Torra també s’ha manifestat sobre l’opció que ha de fer el país si vol assolir la independència: fa una crida a les forces polítiques, als poders econòmics i als moviments socials perquè s’adoptin nous models de desenvolupament humà i econòmic que garanteixin el futur del país, «la terra dels nostres fills», diu el titular del seu escrit de reflexió.
Trobo que fan bé de plantejar aquests escenaris de futur no gaire afalagadors precisament perquè els reptes que descriuen s’allunyen d’aquells de coloraines que es van dibuixar maldestrament sobre el que suposaria l’aplicació dels resultats del referèndum unilateral del 2017. Afegeixo pel meu compte que les crides a la implicació ciutadana arriben en el moment oportú, just quan, en plena campanya de vacunació contra la covid-19, un alt percentatge de catalans han prioritzat marxar de vacances, exigir la llibertat individual a no vacunar-se, negar el benefici col·lectiu de la vacunació o incomplir els períodes de confinament individual o familiar. Semblants actituds d’insubordinació en la lluita contra la pandèmia evidencien el tip de pedalar que s’hauran de fer govern i partits sobiranistes per recuperar posicions, conscients de la incertesa que plana des de fa temps sobre el suport popular i dosis de sacrifici que exigiria l’embat contra l’Estat espanyol.
Fan bé, doncs, aquells que repten a fer opció per un país sostenible, respectuós amb el medi ambient, que visqui en els valors que el distingeixen: llengua pròpia com a eina de relació social, història mil·lenària i cultura fonamentada en el respecte a la diversitat. Fan bé de dir que cal lluitar contra la banalització de valors que parlen de treball, d’ànsia de progrés personal, de societat solidària. Fan bé, sí, d’assenyalar sense embuts el que ens espera i amb quina actitud cal afrontar el repte d’esdevenir un país independent, sobirà en la gestió dels recursos, la capacitat emprenedora de la seva gent i el gaudi dels seus senyals d’identitat.
I, vist que en les generacions que venen darrere apareixen adeptes a considerar prescindible viure en català (en llengua i continguts, dèiem per expressar compromís amb el país), trobo que fan bé d’advertir que seria imperdonable que continuessin creixent.
