He guardat l’optimisme en el calaix de la tauleta de nit. Volia fer un experiment. Apartar-lo uns dies i veure què passava. L’he desat per coherència conjuntural. Hi ha moments, com el present, en què s’estableix una mena de consens social tàcit segons el qual el lloc on has d’estar és entre l’alegria i la derrota, entre el molt i el poc. La sensació és semblant a la de banyar-se a la piscina sense pressa, hi entres a poc a poc per la part menys fonda i vas caminant fins que l’aigua t’arriba al coll. En aquell punt t’atures i et quedes quieta. Saps que si fas un altre pas, el clor et mullarà els llavis, que hauràs d’aguantar la respiració i tancar els ulls. Però avui no és això el que vols, i t’estimes més esdevenir un cos disseccionat, partit per la meitat, cap fora de l’aigua, tronc i extremitats a dins. Una manera subtil de compatibilitzar el medi terrestre amb l’aquàtic i no deixar de ser tu. Inhalant i exhalant sense dificultat, seguint el mateix ritme, mirant igual, veient el mateix.
En un article a El País, Diego Parrado explica que ha dormit en noranta-sis llits d’hotel en els últims tres anys. «Penso en la casa que vaig compartir amb la meva ex: ens va mentir fent-nos creure que duraria per sempre, i així la vam anar omplint de coses. Els hotels no m’han enganyat mai, ni enganyen mai ningú». Continua relatant que vivint d’hotel en hotel ha constatat que un any ple de canvis sembla que dura el doble que un de monòton i considera que «si Agatha Christie es va enfilar a l’Orient Express després de signar el seu divorci no va ser només perquè Bagdad estava lluny del coronel Christie, sinó perquè amb cada setmana de viatge en guanyava dues d’oblit».
No sé què sent un peix dins l’aigua, però em puc imaginar què sent fora i, aquest estiu, me’n trobo per tot arreu. És el que passa quan no hi ha cap cadira prou còmoda, ni cap persona prou amable, ni cap comentari prou adequat, ni cap sentència prou certa, ni cap il·lusió prou bona, ni cap abraçada prou sincera, ni cap cançó prou perfecta. Res no és prou bo ni suficient. Els mobles i les parets perden funcionalitat, com la roba que reposa als peus del llit i que has passejat per la ciutat, els llençols plegats dins l’armari, la persiana mig abaixada que et reclou de l’exterior, el llibre que t’espera, les veus dels altres, el matalàs amb el teu ADN, el coixí que et sosté els somnis. I mentre miro de reüll la tauleta de nit noto com la llum de l’habitació il·lumina menys, com la calor es torna més insuportable i com l’optimisme malda per sortir. És impossible viure’n sense. Per això l’invento, l’invoco, m’hi banyo.
