Tenir una parcel·la de poder, per petita que sigui, és sempre exposar-se a fer-ne un mal ús. Un ús inadequat que pot anar des d’abusar de l’autoritat fins a aprofitar-se d’un càrrec en benefici propi. La regidora de Navarcles que en un acte de la festa major va interrompre el monòleg d’un humorista per considerar-lo homòfob no va caure en cap d’aquells supòsits. Dubto que ho fes aprofitant la seva modesta autoritat i és evident que no ho va fer per treure’n cap profit personal. Estic convençut que si hi hagués assistit com a públic probablement hagués reaccionat igual. La regidora ara dimitida, que ho va ser de promoció econòmica, sobirania energètica, fiscalitat progressiva, habitatge, feminisme i comunicació (quantes coses i quanta responsabilitat), va prendre la decisió d’aturar l’espectacle atenent a la seva consciència, i això que la disculpa i l’honora, és també el que a molts ens causa més tristesa i ens genera una major alarma. Perquè per actuar contra els corruptes sempre podem acudir a la justícia, però davant dels sectaris no hi ha lleis ni arguments que valguin.
D’homes i dones com la regidora de Navarcles n’hi ha a moltíssims ajuntaments i a totes les administracions. Cada dia són més i estan més obcecats. Hi ha un fotimer d’oportunistes, sí, igual com n’hi ha hagut sempre sota tots els governs de totes les ideologies, però són tants o més els que actuen convençuts de debò de la seva superioritat moral i de ser els abanderats d’unes idees que ens han de redimir a tots (ells dirien «a totes» usant una mena de plural universal), de la nostra mala educació. Són moltes coses, tantes com càrrecs tenia la regidora de Navarcles: són anticapitalistes, antipatriarcals, desobedients, emancipadors, inclusius, transformadors... Viuen d’inventar-se paraules, de muntar campanyes (si pot ser, amb els calés de tots) i de mostrar-se ofesos i ofeses per qualsevol cosa. Poden trobar un motiu de greuge en qualsevol detall i muntar un ciri a compte de qui sigui. Només centrant-nos en l’actualitat més recent ens en sobrarien exemples. I el més trist de tot és que les persones que es fan creus dels seus deliris (sobretot si tenen un càrrec públic o aspiren a tenir-lo) s’abstenen d’emetre cap judici. Els surt més a compte ser una miqueta hipòcrites i fer com si ho veiessin tot normal. Però alguns que no aspirem a res –i que també ens tenim per bones persones– no ens resignem a veure créixer els talibans ni a donar-ho tot per bo. Potser ja toca ser franc i parlar clar.
