Fa sis dècades es va donar un moment històric que va facilitar l’eclosió dels capellans progressistes. Es tractava de persones que havien entrat al seminari quasi per inèrcia, quan Espanya i Catalunya eren catòliques sense discussió i tothom anava a missa, però que en plena joventut van rebre l’impacte dels canvis socials, culturals i polítics dels anys seixanta, i això els va conduir a fer-se unes preguntes, elaborar unes reflexions i adoptar una mena de compromís diferents als de generacions anteriors. Es van sentir impulsats pels vents del Concili Vaticà II, pel missatge de pau i amor deixat en herència per Joan XIII, i pel pontificat de Pau VI, i van compartir preocupacions amb els seus companys de generació sense distingir entre missaires i ateus. Obrien les parròquies als moviments socials, sindicals i polítics en ple franquisme, impulsaven les associacions de veïns, es feien altaveus de les reivindicacions materials dels més desemparats; alguns es van convertir en obrers industrials per ser uns més en la comunitat. No duien sotana ni collaret sinó camisa a quadres, jersei i anorac a l’hivern, i costava identificar-los en una foto de grup. Però el mateix canvi social, cultural i polític que va fer impacte en aquells joves sacerdots també va significar que els països europeus catòlics sense discussió deixessin de ser-ho i l’assistència a missa passés de general a minoritària. En conseqüència també va significar que els adolescents deixessin d’entrar i quedar-se al seminari per inèrcia; el camí de la tonsura es va convertir en una opció minvant que només elegien aquells que de veritat s’hi sentien cridats perquè tenien una fe de pedra picada no només en Déu sinó en els dogmes i la doctrina superior de l’Església catòlica, sovint forjada en moviments de signe conservador animats pel llarg pontificat de Joan Pau II. Aquest fou l’entorn que va fornir els nous consagrats, i per això el bisbe Novell pensa com pensa i topa amb qui topa.
