No és només a l’Afganistan sinó a tot arreu on persisteixen les dictadures, per ferotges que siguin. A Kabul ha caigut el vel de les bones intencions que ha tenyit la política exterior occidental durant els últims decennis. L’evacuació de Kabul emet un inequívoc senyal universal dirigit a tots els dictadors del món: persistiu en la conculcació dels drets humans; barra lliure sense límits amb l’única condició de no posar en perill la seguretat del primer món.
Estàvem advertits. Les negociacions amb Corea del Nord o amb l’Iran mai van incloure millores en les condicions de vida dels ciutadans o en el respecte a les llibertats. L’únic objectiu era i és que deixin de ser una amenaça com a potències nuclears. Sens dubte i encara que no els coneguem en detall, els tractes amb els talibans de l’Afganistan es fonamenten en el següent intercanvi: vosaltres deixeu d’emparar el terrorisme internacional i a canvi tindreu permís per assentar sense ingerències la vostra dictadura i posar en pràctica el fonamentalisme islàmic més tenebrós.
De Cambodja a Bòsnia passant per Ruanda i una llarga llista, han estat nombrosos els genocides jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Hi ha raons de pes per témer que als jutges d’aquesta valuosíssima institució se’ls acaba la feina. No perquè el món esdevingui un lloc millor o amb més respecte a la carta dels Drets Humans, sinó perquè els dictadors i els genocides se senten més segurs, impunes de cara a un exterior que no mourà un dit per aturar les seves atrocitats. A l’inrevés, com que la seva única preocupació consisteix ja a mantenir el poder, els mètodes que utilitzi per aconseguir-ho poden ser tan cruels com convingui.
Si combinem la barra lliure al despotisme amb la deriva autoritària que pateixen tantes democràcies que es consideraven més o menys consolidades, tant a l’Àsia o Amèrica com a la mateixa Europa, haurem de concloure que el món va exactament en direcció contrària a l’assenyalada en el solemne discurs proclamat per Obama al Caire, fa només 12 anys.
